El poso a continuació amb algun petit extra:

Recentment s’ha estrenat la pel·lícula Interferències, la primera Creative Commons a Catalunya. L’han realitzat la fundació Quepo i l’Observatori del Deute en la Globalització i s’ha finançat mitjançant microfinançament a través del web d’origen català Verkami.

La pel·lícula posa sobre la taula alguns dels problemes més importants que afronta la humanitat i ho fa mitjançant una proposta amena: l’assaig d’una obra de teatre que tracta aquests temes. Es parla de les crisis mundials i ho analitza amb els següents 5 apartats: El deute monetari dels països com a mecanisme de control; el sistema internacional de comerç basat en premisses injustes; la pèrdua de credibilitat dels nostres governants; el poder de les grans empreses -corporacions o transnacionals-; la petjada ecològica de l’activitat humana, i les alternatives.

Es reflexiona també al voltant de la percepció d’aquests problemes a nivell individual: a Catalunya els ciutadans som víctimes d’aquest sistema i hem d’evitar que el Deute que ens escanya es continuï pagant -amb la certesa que no es pot pagar, més val adonar-nos-en el més aviat possible!-; però alhora som botxins ja que el nostre consum és fruit de l’explotació dels recursos d’arreu del planeta -per dir-ho amb unes altres paraules: si tot el món consumís com ho fa Europa caldrien 3 planetes-. Per a treure’ns una sensació de culpa des de la revista Opcions es comença a parlar en comptes de consum responsable de consum conscient i transformador. El canvi de percepció es basa en canviar “responsabilitat” -que obliga- per “consciència” -que anima-, així la tria per opcions més adequades pel planeta no és forçada i per tant és més ferma.

Una de les opcions que el mateix documental planteja com alternativa és la participació activa en cooperatives de consumidors, ja sigui en energia com ara Som Energia, o ja sigui en productes de menjar com ara Germinal: ja ho hem dit però no ens cansem de recordar-ho, que és la manera més fàcil de treballar per capgirar la situació actual.

Una altra via de canvi social passa per les places i el moviment de la indignació és el protagonista del darrer capítol. És justament a través de les assemblees de barris i viles que es canalitzarà la campanya per dir prou a aquest deute il·legítim que té segrestat el poder polític. Us animem a participar!

*********

Com a actualització a l’article poso enllaços al web de la campanya d’auditoria del deute espanyol:

Web pública de la campanya del grup de Barcelona.

web de treball del grup de Barcelona al n-1. Hi ha grups per tot el país.

Text de presentació de la campanya (castellà). Elaborat per la comissió de Barcelona i difós a la resta d’assemblees estatals.

Ahir el grup del Vallès Occidental de Revolta Global juntament amb la Lliga dels Drets dels Pobles vam organitzar un passi de la pel·lícula Interferències a Sabadell. Van venir unes 50 persones i es va generar una tertúlia interessat. Es va demanar ajuda per a continuar finançant el projecte i es van recollir 125 euros; gràcies a totes!

Es pot veure on es projectarà a aquest enllaç.

Tot i que vaig sentir a parlar de la T11 a finals de gener, fins ahir no vaig tenir la oportunitat que s’acabés una targeta (això es deu a la 50/30 que estic fent servir actualment). Vaig agafar el tren a Cerdanyola, i el bitllet va quedar marcat com a “esgotat”; a plaça Catalunya vaig sortir amb el bitllet i vaig poder entrar al metro. A la plaça Lesseps vaig anar a la parada en direcció muntanya i vaig fer l’oferta de la T11. Les 5 persones que eren a la parada la coneixien i una va saltar ben ràpid demanant-la (“jo la vull”). I el millor de tot és la recompensa per donar servei a aquest títol vàlid: “gràcies”. Aviso que si no hi ha ningú a la parada es pot deixar la targeta a un lloc visible de la parada (jo recomano escriure amb bolígraf fins a quina hora serà aquest bitllet vàlid).

I com ja he dit, és un plaer fer un gest de solidaritat que els nostres governants (maleït sigui) consideren que no s’ha de fer. És un plaer poder-ho explicar perquè és un fet legal i lícit, i que s’ofenguin fa que encara en tinguem més ganes.

Vaig a fer unes reflexions defensant aquesta opció. He llegit en algun comentari de la notícia de la T11 que aquest gest de solidaritat és deixar de pagar un bitllet; i quasi ho assimilen a colar-se. Diuen que el transport públic es paga entre totes i que és un gest d’insolidaritat deixar de pagar-lo.

Primer de tot, aquest bitllet és totalment legal. La T10 no és personal intransferible, fins i tot es pot fer servir per a 10 viatgers que vagin junts. I si algú d’aquests viatgers no va fins al final pot fer servir igualment la T10 (sempre i quan pugui sortir del mitjà amb el bitllet a la mà, la qual cosa és possible a l’autobús, però no és possible al metro i a moltes estacions de tren).

Els transports públics estan subvencionats, i havia sentit a dir que la subvenció dels nostres bitllets arribava al 60% del cost del transport, quan la mitjana europea era del 50%. És a dir que només paguem el 40% del preu del bitllet -tot i que es vol que els usuaris paguin la mitjana europea i l’encariment del preu del transport públic va en aquest camí-. Però tot això depèn de molts factors i no és tan fàcil. Autobusos molt plens van molt ben pagats pels usuaris, i infraestructures necessàries potser mai s’amortitzaran pels usuaris (!?).

Però el cost del transport públic és molt elevat, i potser el sou dels directius, i les infraestructures faraòniques en són responsables. En podem dir alguna cosa els usuaris? pot ser la T11 una acció de protesta més, com també ho és la vaga d’usuàries dels dimarts?

El fet que un usuari agraeixi una subvenció de un bitllet significa que el ciutadà el necessita (quasi un euro que s’estalvia!). Aquest argument va en el sentit de la necessitat que la societat es faci solidària amb les necessitats dels seus integrants. Si la gestió pública dels recursos públics no permet que es reparteixen prou subvencions per a poder fer servir els transports públics, la societat ho està fent possible regalant un bitllet de cada 10 que hom fa.

Han pujat els preus del servei, i això les empreses en són conscients que un augment del preu pot comportar una reducció de les seves vendes. Com si els usuaris preferissin anar a peu en comptes d’agafar el bus. Si el gest de la T11 permet estalviar suor i temps a alguns dels usuaris que anirien a peu, perquè s’hauria d’impedir això?

La pujada dels preus del transport ha anat acompanyada amb la reducció dels abonaments mensuals, trimestrals i anuals. Aquests abonaments no són econòmicament viables (no surten més barats) si no es fan una pila de viatges al mes (molts més de 50!). Si s’escampés l’avantatge de la Tjove a diferents tipus d’usuaris com treballadors o estudiants mitjançant una certa subvenció d’aquest bitllet per part de les empreses o la matrícula dels estudiants, resoldríem els problemes de transport de la major part de la ciutadania que té una mobilitat obligada. Estic pensant amb una reducció del 75% respecte al preu de la targeta anual. Val a dir que hauria d’haver un registre per a poder recuperar la targeta en cas de pèrdua o subtracció.

Acabo amb un altre consell. La T9. I em refereixo a que quan a la T10 hi hem gastat 9 viatges, en comptes de gastar el desè, guardar-la per a quan tinguem la oportunitat millor per a fer-la servir. I poso 3 exemples d’aquesta oportunitat millor: El dia que farem servir un bitllet per a pocs transbordaments i per tant puguem optimitzar l’ús de la T11; una visita d’un amic que normalment no fa servir la T10 (per exemple perquè es mou amb un altre número de zones), i així li podem donar un bitllet que li sortirà més econòmic que comprar un bitllet senzill; i finalment una opció (que reconec que pot fregar la legalitat per venda de bitllets, i per tant cal anar amb compte) i consisteix en vendre el bitllet senzill a preu de T10 -en aquest darrer cas, es pot fer una venda amb un cert benefici, ja que per falta de canvi el comprador pagarà de grat 1 euro per estalviar-se’n un altre, quan el bitllet ens costa a nosaltres uns 93 cèntims-.

Perdonar els deutes i començar de zero no és una idea nova. Fins i tot està a la bíblia! però quan vam fer la campanya del deute etern dels països més empobrits ja vam reflexionar respecte a parlar més de condonació que no pas de cancel·lació. O, en tot cas, de cancel·lar el deute odiós o l’il·legítim. Avui al CCCB es projecta el documental “debtocracy” que parla d’aquest tema.

La proposta que jo tinc al cap és més o menys que els creditors acceptin no reclamar el que els hi deuen -o acceptin renegociar-ho fins a nivells sostenibles per a tothom- i amb l’argument de “o bé acceptes això o bé potser tampoc ho cobraràs perquè no es pot pagar.” I que els que deuen diners continuen pagant mentre puguin, però que aquests ajudaran a pagar la transició necessària cap a la societat sostenible. La Susan George va declarar que caldria una economia de guerra per a poder finançar aquesta transició.

Finalment avui a Acordem Attac han publicat un comunicat en què s’adhereixen a l’auditoria del deute espanyol. Campanya començada després de les jornades de principis d’octubre a Madrid.

L’ article del Jorge és el següent:

Algo más sobre deuda (¿qué hacemos con 134.000 millones de planetas Tierra de oro puro?), publicat a Rebelion el 23 de novembre. I al seu web el 21.

Salvar la Tierra, se titulaba dramáticamente el número de junio de 2010 de Investigación y ciencia (la versión española de Scientific American). Pero la cuestión es: o salvar la Tierra, o hacer buenos negocios. Se trata de una disyunción excluyente: ambas propuestas no son viables a la vez.

El desajuste último, el que condena de forma inapelable a este sistema económico –el capitalismo que precisa una expansión constante, aunque se encuentra dentro de una biosfera finita–, es una idea errónea: tratar de vivir dentro de un planeta esférico y limitado como si se tratase de una Tierra plana e ilimitada.

Como si los recursos naturales fuesen infinitos, como si la entropía no existiese, como si los seres humanos fuésemos omnipotentes e inmortales.

Blas de Otero –de quien por fin se han publicardo los poemas póstumos agrupados en Hojas de Madrid, con la galerna– quería escribir “la poesía en los siglos futuros con el pan en medio de la mesa y un avión a Marte todos los miércoles”. No llegó a intuir –como le pasa a la mayor parte de nuestra izquierda— que el esfuerzo por inaugurar la línea aérea a Marte (que no se inaugurará jamás, dicho sea de paso) es una de las causas que impiden que haya pan encima de cada mesa.

Basta hacer números durante diez minutos para saber que esta civilización está condenada. Incluso la devolución de la deuda, el prerrequisito del capitalismo, resulta matemáticamente posible sólo a corto plazo. En un cálculo al que me he referido otras veces (y que recuerda el buen George Monbiot), Heinrich Haussmann mostró que un simple pfennig –un céntimo de marco alemán– invertido al 5% de interés compuesto en el año cero de nuestra era habría sumado en 1990 ¡un volumen de oro equivalente a 134.000 millones de veces el peso del planeta! (Decía el físico Albert Bartlett que “la mayor carencia del ser humano es su incapacidad para entender las implicaciones de la función exponencial”. [1])

Y el capitalismo persigue un valor de producción conmensurable con el reembolso de la deuda… Puro wishful thinking: pero a semejantes disparates se subordinan las políticas y las vidas humanas (así como las no humanas, claro está) bajo la dominación del capital.

Endeudarse para crecer, y crecer para pagar las deudas: así se ligan capitalismo financiarizado y devastación ecológica.

No hay en el planeta Tierra recursos naturales suficientes para pagar la deuda emitida, acumulada, aceptada. Esa montaña de dinero virtual ha de ser denunciada (la banca privada es una de las instituciones que no podemos permitirnos en una sociedad sostenible).

Un sistema socioeconómico que sólo sabe abordar la realidad –las realidades— en términos de rentabilidad y beneficio está condenado. Esto es una obviedad: pero una obviedad sobre la que no podemos insistir demasiado, ya que las mayorías sociales, en nuestros países, siguen sin verla.

Seguir pensando hoy en términos de business as usual –más crecimiento del consumo para que tire de la producción; más aumento de la producción para incrementar el consumo; más endeudamiento para crecer más; más crecimiento para pagar la deuda— resulta equivalente a ser niños de 35 años que patalean en el suelo: ¡no es verdad, no puede ser, los Reyes Magos existen, no son los padres!

Pero ya vamos siendo mayorcitos, ¿verdad? ¿Ya se nos puede decir que los Reyes Magos son los padres? ¿Y que el “desarrollo sostenible” basado en un supuesto desacoplamiento (decoupling) entre crecimiento económico e impacto ambiental es, o bien engaño de los poderosos, o bien autoengaño?

[1] Se hallarán algunos textos de este profesor de Física de la Universidad de Colorado (Boulder) en su web http://www.jclahr.com/bartlett/. Debo esta cita a Pedro Prieto.

Jorge Riechmann es profesor de Filosofía Moral de la Universidad Autónoma de Madrid y miembro de Ecologistas en Acción

La foto és de l’ODG. L’acció va ser a plaça Catalunya i jo estava en alguna lletra. Els mitjans van fer acte de absència i ni tan sols van publicar la foto que els vam passar més tard. Un altre exemple de censura. Recordo que el periodista de l’Avui estava allà perquè va sortir la foto de les sardanes d’un pervers centre comercial que està a la plaça.

Som lo que Sembrem us  proposem una tercera activitat per aquest divendres 2 de desembre a Barcelona:

La insuficient i caduca regulació de substàncies contaminats permet l’autorització i ús de còcktels com l’herbicida RoundUp de Monsanto, on els efectes tòxics del producte resultant és molt és gran que la del seu principi actiu, el glifosat, o que la suma de les parts, és a dir de les desenes de substàncies coadjuvants que  donen al producte la seva eficàcia. Per denunciar aquests fets, analitzar quina és aquesta toxicitat i sobretot , quines serien les alternatives a l’ ús d’herbicides a l’agricultura i en jardineria, us convidem a la taula rodona amb:

—   Mikel Rubiralta del Centre de Recerca Agroecològica del Baix Llobregat: cobertes i extractes vegetals, i eines de desherbatge mecànic

—   Dr Xavier Sans, director del Màster d’Agricultura Ecològica.
Departament de Biologia Vegetal de la UB   Paper funcional i serveis ecosistèmics de la vegetació dels conreus

Hora: 18.45 h .
Lloc: Sala de la Federació de ONGs de Catalunya.
C/ Tàpies n. 1-3. Metro Paral·lel L3 i L2 Barcelona

Aquesta és l’última activitat del cicle i us convidem a venir i donar la vostra opinió. Recordeu que les activitats han estat organitzades per gent de Som lo que Sembrem de forma voluntària i sense subvencions, i si compreu material a la paradeta o feu una donació ens ajudeu.

Demanem si és possible  inscripció prèvia a l’acte, al correu  ilp@somloquesembrem.org

Aviat tindrem la crònica de fantàstica conferència del doctor Séralini al nostre bloc, i en quant ens sigui possible el vídeo, i transcripció. Recordeu que una crònica inicial de l’acte del 18 de novembre: Passi de documentals presentats per experts la teniu en aquest enllaç, Podeu veure els documentals que es van passar i escoltar les presentacions que tractaven de la pèrdua de sobirania alimentària  en els països productors d’aliments i de l’impacte sanitari a Sudamèrica del conreu de transgènics tolerants a herbicides.

Adjuntem el cartell de l’acte

Fins divendres!

No pretenem anar gaire lluny i som conscients que no tenim probabilitats d’aconseguir representació al congrés dels diputats; però no som electoralistes i aquests dies són només una excusa més per a visibilitzar-nos.

http://anticapitalistas.org/Perodico-de-campana-Desobedece

I de fruits esperem més recolzament social, més debats entorn el canvi de model econòmic, i que més persones s’apuntin a fer la revolució necessària.

Com a militant que ho soc des de fa relativament poc he estat ajudant d’alguna manera a superar aquest petit obstacle que es va incorporar a la legislació farà un any i sense avisar.

Esperem que entre la nostra proposta i d’altres a l’esquerra del ppsoe (també ciu a Catalunya) poguem evitar mals majors després de les eleccions. No obstant, soc conscient, tal com va avisar la Miren a la inauguració de la universitat indignada d’estiu, que mediàticament encara tenen la paella pel mànec. Però per optimisme que no falti.

Anticapitalistes presenta les candidatures de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona

Milers de persones ho han fet possible!

La candidatura Anticapitalistes ha presentat aquest dilluns 17 de setembre les candidatures de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona després d’haver obtingut els milers d’avals necessaris que la nova i antidemocràtica Llei Electoral exigeix per a poder presentar una llista. Amb només quinze dies, i gràcies la implicació i esforç de moltes persones que volen fer possible aquesta candidatura, hem aconseguit 7.568 signatures de suport a la província de Barcelona (la Llei en demanava 4028), 810 a Girona (en feien falta 500), 580 a Lleida (se’n demanaven 314), i 820 a Tarragona (se n’havien d’entregar 555).

La candidatura Anticapitalistes promoguda per Revolta Global-Esquerra Anticapitalista està integrada també per En Lluita, Lluita Internacionalista i un gran nombre d’activistes independents.

La llista de la circumscripció de Barcelona està encapçalada per Esther Vivas. Nascuda a Sabadell i resident a Barcelona, té 35 anys, i actualment està a l’atur. Vivas és activista hi ha estat vinculada al moviment antiglobalització, al moviment ecologista i al moviment de cooperatives de consum agroecològic i per la sobirania alimentaria. Col.labora habitualment amb varis mitjans de comunicació i és també autora de diversos llibres i articles sobre moviments socials. Actualment participa en les lluites socials contra la crisi i les retallades.

Vivas va seguida a la candidatura per Òscar Simón Bueno, de 35 anys. Simón és professor de secundària, sindicalista i activista contra la crisi i les retallades. El tercer lloc de la llista l’ocupa Josep Lluís del Alcazar, de 55 anys, mestre, delegat sindical i impulsor de les mobilitzacions contra les retallades i en defensa dels serveis públics.

El numero quatre de la llista per Barcelona és l’històric dirigent camperol Pep Riera, exsecretari general d’Unió de Pagesos i impulsor del moviment per les consultes sobiranistes, que amb la seva presència a les llistes ha volgut mostrar així el seu compromís amb el projecte. Entre els activistes socials que formen part de la candidatura hi destaca també Manel Márquez, que ocupa el darrer lloc, historiador i fundador de la pàgina web de contrainformació Kaosenlared.

A Lleida, el cap de llista és Jordi Creus, de 27 anys i és professor de secundària. Entre els integrants de la candidatura a la província hi destaca Manel Cónsola, de 50 anys, treballador a la Diputació de Lleida, sindicalista i regidor de Des de Baix a Sant Esteve de la Sarga.

Vanessa Mercadal, de 32 anys, treballadora social en l’àmbit de la violencia vers la dona i activista feminista, encapçala la candidatura a Girona, seguida de Miquel Blanch, de 53 anys, mestre d’adults i sindicalista en defensa de l’ensenyament públic.

Laura Palau Benítez, de 35 anys, educadora social i activista per la cooperació al desenvolupament obre la llista a Tarragona. La número dos és Carmina Malagarriga, de 47 anys, geògrafa i activista ecologista.

Anticapitalistes té una relació confederal amb la candidatura Anticapitalista promoguda per Izquierda Anticapitalista que també ha presentat les seves llistes, després de recollir milers d’avals en diverses circumscripcions electorals de tot l’Estat.

Davant els intents de fer-nos pagar la crisi, cal seguir reforçant les lluites socials amb criteris unitaris i buscant convergències. Però pensem que amb la resistència social no n’hi ha prou. Cal també una alternativa política anticapitalista, l’única lleialtat de la qual estigui amb els moviments socials, que no accepti mai participar en la gestió del sistema i que sàpiga escoltar i aprendre.

Anticapitalistes busca ser una veu alternativa a les properes eleccions al marge dels partits tradicionals i planteja clarament la necessitat de canviar el món de base.

Per a nosaltres la prioritat per canviar aquest sistema és la mobilització al carrer i l’autoorganització de la gent treballadora i de la ciutadania fins a constituir-se en un veritable poder popular alternatiu a les decrèpites institucions existents.

La democràcia és molt més que votar cada quatre anys. Només faltaria! Les eleccions són solament un terreny més de lluita, però no podem consentir que els partits de sempre monopolitzin el panorama polític. Aquests diuen parlar en nom de tothom però en realitat treballen per a una minoria privilegiada.

No es tracta de fer el joc al sistema, ni de jugar amb les seves regles. Es tracta d’utilitzar les eleccions perquè una veu anticapitalista, ecologista, feminista, internacionalista…. sigui escoltada. Pensem l’anticapitalisme ha de formar part del nostres panorama polític en el dia a dia i cal aprofitar les eleccions com a altaveu per avançar cap a un canvi de societat.

El 20N desobeeix. Dóna suport als i a les anticapitalistes!

Nestlé vol introduir una nova patent de cafè transgènic

Els petits productors de cafè mexicans estan en alerta per la sol.licitud presentada per Nestlé al govern d’aquell país en la que demana autorització d’una patent sobre cafè modificat genèticament.  Els productors es temen que si finalment se li concedeix, estarà en perill la subsistència de moltes famílies que perdrien el segell de producció orgànica del seu cafè, gràcies al qual poden exportar i tenir ingressos per sobreviure. Els productors familiars alerten que les varietats transgèniques podrien contaminar el cafè convencional i el cafè ecològic del que Mèxic n’és el primer productor mundial.

A començaments de l’any passat, la multinacional suïssa va aconseguir una patent a Europa sobre cafè modificat genèticament que, se suposa, millora la solubilitat del cafè en pols. La modificació genètica consisteix en reprimir un gen propi del cafè i la patent inclou l’ús dels grans de cafè per a fer cafè soluble.

Els productors de cafè mexicans li retreuen a Nestlé que posi els interessos econòmics per davant del benestar de milions de famílies camperoles que viuen de la comercialització del cafè local. Lamenten que l’empresa no s’ha volgut comprometre clarament a descartar l’ús de transgènics en els seus productes, pel que temen que en un futur, utilitzi cafè genèticament modificat també per les seves marques mexicanes. Esperen que el govern federal es posi al costat del productors del país, tot i que l’any passat va donar una subvenció de 42 milions de pesos a Nestlé per la instal.lació de maquinària mentre que a ells se’ls ha dificultat molt poder accedir a aquests recursos.

L’article és un recull de diverses maneres per a resoldre de manera cooperativa les necessitats de la societat, necessitats a nivell col·lectiu i a nivell individual, i tot en un context de crisi que fa que aquestes propostes, que són millors perquè fugen de l’individualisme, passen a ser també millors perquè ens resulten més fàcils de fer per aquells que tenim menys recursos.

Un exemple que s’explica a l’article i és justament el que jo cito és el fet d’abastir-nos del menjar d’una manera conscient i transformadora. És a dir, sabent el que consumim i intentant que sigui una manera que ajudi a que la societat i el planeta sigui millor. Fer-ho tots solets significa que cal saber moltes coses i implica que el que comprem serà difícil de trobar i per tant car. Fer-ho de manera cooperativa resultarà tot el contrari: ens ho passarem bé en el procés, compartirem els problemes amb els companys de viatge, permetrem processos que de manera individual serien molt difícils per no dir impossibles -com ara que siguin viables nous projectes de producció d’horta o de qualsevol altra tipus d’aliments- i al final del camí ens trobarem que som nosaltres els que hem pres les decisions -en contraposició a la pèrdua de control quan deixem el nostre consum en mans del mercat-.

Mercados de intercambio y bienes compartidos abren nuevos modelos de consumo

Compartir, reparar, rehabilitar o sortear intermediarios demuestran la pujanza de formas de economía en las que no todo es dinero y beneficios

Vida| 09/08/2011 – 00:57h

Antonio Cerrillo

Cuando tengo necesidad de obtener algo, antes de llevarme las manos a la cartera envío un mensaje a la lista de correo electrónico porque sé que allí siempre habrá alguien que me dará una respuesta. Necesitaba una raqueta para que el niño fuera a jugar a tenis, envié el mensaje por internet y varias personas me la ofrecieron enseguida gratis”. Así se expresa una joven madre al dar cuenta de su experiencia en la red Xaingra, de Gràcia (Barcelona). De hecho, tanto los mercados de intercambios como las viviendas compartidas por jóvenes o la compra de productos agroecológicos al payés sin intermediarios demuestran la pujanza de formas de economía en las que no todo es dinero y beneficios. Compartir, reparar, rehabilitar o sortear intermediarios cotizan al alza… al menos en épocas de crisis.

Entre las iniciativas de economía sin dinero que han surgido en Catalunya destaca el mercado de intercambio de bienes de la plaza de la Virreina, en Gràcia (Barcelona), en donde es posible el trueque de casi todo una vez al trimestre. Este mercado se complementa con la red de intercambio por internet Xaingra de Gràcia, que permite cruzar las necesidades de las 1.500 personas que están en su lista de correo.

“El sistema económico no nos ha educado para compartir, pero es imposible crecer indefinidamente en un mundo finito. Es falso el dilema de crecer, devastando el planeta, o bien que la economía se hunde. Una economía basada en la devastación de la Tierra y la explotación de unos sobre otros es insensata. Preferimos crear e imaginar otros modelos socioeconómicos”, indica Dídac Costa, uno de los promotores de la Ecoxarxa del Montseny, un mercado de intercambio que se celebra una vez al trimestre en La Costa del Montseny. En este caso, el intercambio incluye una moneda local, el ecoseny, que circula en las ferias de trueque. Costa pertenece a esa generación de jóvenes sobradamente preparados (sociólogo, cinco idiomas) críticos con una sociedad que bloquea el acceso al mundo laboral a los jóvenes (“o te condena a cobrar menos de 900 euros, cuando el alquiler cuesta 1.000″) que rehuyó a tiempo la tentación de hipotecarse y que ha convertido su precaria economía en menos precaria a fuerza de compartir cosas. Ahora se ha involucrado en un proyecto de rehabilitación de una vieja colonia industrial abandonada en el Anoia, en donde convivirán varias decenas de jóvenes más.

Claudio Cattaneo, un joven economista ecologista, decidió hace diez años irse a vivir a una masía en la sierra de Collserola en Barcelona. Allí vive en un grupo de la buena vida formado por una veintena de personas más, con las que comparte los gastos (comida, mantenimiento de la casa, huerto..), de manera que el grueso de su economía “no es monetaria”, aunque completa los ingresos con algunas clases en la universidad. “Mucha gente se ve abocada a este estilo de vida porque cada vez es más difícil vivir en las ciudades y vivir dependiendo de encontrar un trabajo o una casa. Es una opción que puede ser consecuencia de una obligación. Pero, una vez que entras en un grupo y ves cómo funciona, se abren grandes posibilidades de relación e intercambio”.

La necesidad de tener viviendas a precio asequible explica el nacimiento de Sostre Cívic, una cooperativa que promueve casas o pisos donde los ocupantes adquieren un derecho de uso a cambio de una pequeña cuota, aunque la propiedad sigue siendo de la cooperativa. Su primer proyecto puede ser la rehabilitación de un viejo inmueble residencial en El Figaró (Vallès Oriental). Raül Robert, su presidente, indica que Sostre Cívic persigue también que los bancos y promotores (que tienen centenares de pisos sin expectativas de ser vendidos por la crisis) los cedan temporalmente, para ser alquilados a precios módicos, o que los vendan con condiciones de financiación muy favorables. Sostre Cívic quiere que la futuras normativas ayuden a hacer despegar este modelo para acabar con un viejo sistema de ayudas públicas (a las viviendas de protección oficial) que no ha revertido a la sociedad, y que “no ha creado un stock de viviendas asequibles”.

Estas experiencias pueden ser interpretadas como una respuesta de la ciudadanía frente a la crisis y una búsqueda de nuevas maneras de vivir independientemente del mercado. Pero “también podemos considerar que todo esto se inserta en corrientes que entroncan con prácticas de vida en comunidad que se remontan a los años sesenta y setenta, sobre todo en Alemania, y en las que se preconizaba un modo de vida regida por principios ecologistas”, dice Joan Martínez Alier, profesor de Economía de la UAB.
Martínez Alier estima que en los últimos años se han asentado nuevos valores sociales. Ha crecido la convicción de que los recursos naturales son limitados, hay una crisis climática y estamos ante “el pico del petróleo que anunció ya el geólogo Hubbert en 1950″, por lo que “el coste energético de la energía está aumentando”. Todo eso hace que cobre importancia la conciencia de que existen límites ecológicos o de consumo. ¿Desciende el número de coches porque la gente no tiene dinero o porque se pone de moda no tenerlo?, se interroga Martínez Alier.

Muchas de estas iniciativas responden a la libre voluntad de las personas, que se sienten más cómodas en un ambiente de cooperación. “A fin de cuentas, como especie, hemos evolucionado gracias a la cooperación, que ha sido una de la bases de nuestra prosperidad”, dice Beatriz Rodríguez-Labajos, economista de la UAB. “Pero también es verdad que hay quien quiere participar en los beneficios del sistema y este lo rechaza.

Seguramente, lo que vemos es una combinación de las dos situaciones”, cree. Tal vez a muchos de estos jóvenes (expresión vital y organizada del 15-M) les iría bien el crecimiento para tener un trabajo remunerado, pero los indignados no creen en esa solución, dice Martínez Alier.

Productos de la huerta sin intermediarios

El trueque busca su segunda edad de oro

Cursos para alargar la vida a los enseres de la casa

He estat entrevistat per un periodista especialitzat en temes de medi ambient. Està fent un reportatge sobre propostes que la societat planteja per a fer front a aquests problemes (més o menys seria com la segona part d’un article com aquest (tot i que també podria ser com aquest)).  Vull dir amb “fer front” que o bé resol alguns problemes, o bé ajuda a resoldre, o bé ens fa resilients a la possibilitat que els problemes empitjorin la situació. I vull dir amb “resilient”, que és un terme de la ciència de la ecologia, que es fa resistent a un problema (pertorbació) o bé que ajuda a recuperar-se més fàcilment del dany que ha provocat aquest problema. I quan penso en els problemes que tenim suposo que es sobreentén que estic parlant de la crisi ecològica, la crisi de valors, la crisi energètica, la crisi alimentària i la crisi econòmica -totes elles relacionades-.

Però aquests paràgrafs no volien reflexionar sobre “les crisis”, sinó sobre la imatge que tenim dels mitjans de comunicació de masses des d’un punt de vista alterglobalitzador (un altre món és possible). Ells són part del problema perquè són en gran part responsables de la opinió de la societat (creen opinió!) i a més són la veu de l’amo i per tant no creen una opinió com els moviments socials també intenten sinó que el que fan és estirar en sentit contrari. Si cal posar un exemple: ens fan pensar en un esport amb 22 jugadors sobre un fons verd i ens impedeixen pensar en les desigualtats socials del planeta. M’encantaria que cada dia els butlletins informatius s’obrissin amb el titular “avui s’han tornat a morir 25000 persones per causa de la pobresa -sobretot la gana- de les quals la majoria eren menors de 5 anys”; òbviament ho proposo no pas per a qui tingui gustos macabres sinó per a que la societat tingués més sensibilitat vers aquest tema i així els objectius del mil·leni es podrien acomplir. Penseu que es podrien resoldre amb el 20% de les despeses militars del planeta i que per tant queda clar que tenim recursos.

I ara la contra, i és que la meva visita a aquest laboratori de perversió -segons algunes idees revolucionàries- m’ha transmès una sensació que tota aquesta gent tant eficient i valuosa ens pot donar un cop de ma en aquests moments tant complicats. I un exemple és el periodista que m’ha atès. Hem acabat que li passaré informació de la meva cooperativa de consum per a veure si ell podrà passar a consumir agroecològic de la mateixa manera que ho faig jo. I és que és així com m’imagino que les propostes de la transició aconseguiran la massa crítica per a canviar el sistema tant que ni la seva mare -ni els Rotschilds- el reconeixerà.

(la imatge de “la ma que mou la premsa” la he manllevat de extremadura progresista; i la imatge dels objectius del mi·leni del bloc de l’IES Joan Oró de Lleida).

De fet l’entrada serveix només per a introduir un article que s’ha publicat al setmanari Directa i que he escanejat per a fer-lo més públic.

L’article es pot descarregar a aquest enllaç. I els autors són del col·lectiu Barcelona en Transició.

M’ha encantat la definició dels 4 supòsits bàsics de les iniciatives en transició: coherència, proactivitat, acció i entusiasme explicades al text. També m’agrada el decàleg que proposen com a passos per a posar-se en marxa cap a la transició. I finalment destaco el concepte “visió positiva”, ja que molt sovint no savem vendre el nostre discurs prou en positiu i també perquè els que no ens segueixen encara sàpiguen que plantegem més aspectes positius que no pas negatius. El llibre del Carlos Taibo també insistia en aquest aspecte.