També podríem dir, fes l’amor i no la guerra. I és que aquests micos tenen una altra manera de resoldre els conflictes.
El nostre admirat Gustavo (com ja he dit altres vegades, el Galeano català) ens ha regalat avui un article sobre aquests animalons i posteriorment he sentit que hi ha la proposta que tothom faci servir temporalment com a avatar aquesta imatge de Bonoba per a reivindicar aquest altre món possible que tant desitgem.
El 26 de novembre es proposa com el dia sense compra. És a dir, un dia on els consumidors decidim organitzar-nos per a reivindicar un món menys consumista -reivindicar la cultura de la sostenibilitat en comptes d’aquesta cultura que s’ha imposat per sobre de les altres cultures al món-.
M’estic llegint un llibre de Carlos Taibo: “En defensa del decrecimiento; sobre capitalismo, crisis y barbárie”. I com que és un llibre que recomano llegir he fet un resum a veure si al menys es llegeix molt el resum.
Val a dir que el resum no l’he fet directament del llibre, que encara no m’he acabat, sinó de una conferència seva on segueix força bé el contingut del llibre -com, per altra banda és lògic-.El vídeo es pot veure a aquest enllaç. Tot i que hi ha altres conferències seves que són més o menys equivalents.
El resum és una mica telegràfic però penso que es pot entendre prou bé. Ja opinareu!
El meu grup de consum ja té 10 anys.
Per a recordar aquest fet, he escrit un article que s’ha publicat a la Burxa, periòdic de comunicació popular del barri de Sants. El motiu de publicar-ho a la Burxa és perquè Germinal va començar al barri de Sants i encara hi tenim a la Burxa una secció permanent cada dos números.
10é aniversari de diferents models agroecologics
Enguany el grup de consum de Germinal del Vallès celebra el seu 10é aniversari. Coincidim també amb els 10 anys del model més comú de Madrid, el BAH! (Bajo el Asfalto
esta la Huerta). Ambdós models compartim l’autogestió com a base del nostre funcionament; és a dir, ens organitzem per tal d’abastir-nos de menjar de qualitat i amb els criteris socials que l’assemblea ha decidit. I és l’assemblea la base d’aquesta autogestió. La principal diferència d’aquests dos models és la corresponsabilització directa del BAH! en les tasques al camp; a la cooperativa Germinal la relació amb la producció del camp és de
compromís i estableix una confiança que li serveix de certificació, però no ens hem organitzat per a que la nostra pagesa participi a l’assemblea.
A Catalunya la major part dels grups de consum segueixen el nostre model però hi ha dues propostes que tenen una assemblea conjunta -la Paca al Baix Llobregat i la Kosturica (que també té 10 anys)-.
Ahir en parlava amb una amiga que fa uns mesos no es creia que Europa podria “africanitzar-se” com sembla que les retallades socials imposades ens conduiran. Jo prefereixo dir “tercermundialització del nord” en comptes de comparar-me amb un continent concret; i és que penso que cap a on anem, és a semblar-nos més a la resta de la perifèria econòmica, altrament coneguda com a països en vies de desenvolupament -com diu l’Eduardo Galeano, condemnats eternament a l’adolescència- o també coneguda com a tercer món -aquest terme ja no es fa servir, curiosament, i això que la etimologia no era pas de “pobresa” -com sí ho és quart món- sinó de tercers en discòrdia entenent que els altres dos eren els protagonistes de la guerra freda.
Uf! quina entrada al bloc més difícil de menjar. Intentaré anar més a poc a poc. Sembla que el règim d’escriptura -2 mesos sense penjar res- em posa nerviós.
Jo vull parlar de les retallades socials -com no, tema calent aquests dies-, del zenit del petroli, i d’un llibre que he estat llegint darrerament que ves per on, ho relaciona tot molt pedagògicament.
Quan sento discursos en contra de les retallades socials em quedo que em falta alguna cosa. Quan sento als governs defensant les retallades socials, em quedo que em falten dues coses i que em diuen una mentida.
Read the rest of this entry
En David de Germinal-Poble Sec ha adaptat aquest article que vaig escriure per a la Burxa:
Fa un parell d’anys, un col·lectiu de persones van fer i distribuir una publicació gratuïta amb el títol de “Crisi”. A les seves pàgines l’Enric Duran explicava una acció de desobediència civil consistent en demanar préstecs a moltes entitats bancàries, i en un moment donat deixar de tornar-los. Prop de mig milió d’euros van ser “expropiats” i desviats, segons ens ha explicat el propi Enric, cap als moviments socials per fer front a un sistema insostenible. I les entitats financeres no només eren víctimes d’aquesta acció, sinó que eren titllades, en la portada de la publicació, de lladres.
Però no tots els bancs són igual. La banca ètica va aparèixer a Europa quan -entre d’altres reivindicacions socials que la van impulsar- molts ciutadans i ciutadanes van demanar que els seus estalvis no ajudessin a Sud-àfrica, corroïda pel racisme. I ja que ens vam començar a preguntar què fa el banc amb els nostres diners, això va permetre estendre els criteris cap a rebutjar inversions en armes, en indústria contaminant, etc. Aquests criteris negatius han arrelat fins i tot en alguns fons d’inversió auto-anomenats “ètics” o “solidaris” d’alguns bancs, que mantenen paradoxalment fons d’inversió “sense adjectiu”. Un cas més d’apropiació de termes i inquietuds socials per part de les grans empreses.
Un amic m’ha passat un article d’opinió respecte a l’apagada analògica de la televisió.
Com que penso que no s’ha de perdre aquest text seu el poso a continuació.
“Aquest dimecres s’apaga el senyal analògic de moltes cadenes. Per a molta gent, representarà quedar-se sense televisió. Probablement per uns pocs dies, fins que mandrosament comprem l’aparell que et reconecta al món de l’espectacle més multimilionari que existeix.
El 1950 la tele va arribar a un munt de llars nord-americanes. EUA havia guanyat la guerra mundial, i els europeus van decidir canviar la seva trajectòria bèl·lica mil·lenria per deixar la guerra en mans del germà americà, i aixoplugar-se sota el seu paraigües. El colonialisme i l’imperialisme canviava de protagonista, però no d’essència. 1950 iniciava la guerra freda amb la guerra de Corea, primera de l’imperialisme mundial, en “territori japonès”. Començava una triple guerra: la del capitalisme contra el comunisme, la de l’imperialisme gringo i -a través de la tele- la de la colonització de les ments amb el somni nord-americà. Els actors més bèl·lics d’aquella època ja han estat o són encara autoritats del món de la política.
El 1951 la CIA va fer el seu primer cop a Iran, el 1954 va canviar el govern de Guatemala, que va tenir molt a veure amb la revolució cubana posterior (“no seremos otro Guatemala”, va dir Fidel), aviat Vietnam i d’aquí a l’Operación Cóndor va ser qüestió de temps, de sofisticació bèl·lica i… de molta, molta tele a casa de la gent fent possible la “democràcia”. “Els mitjans de comunicació són a la democràcia el que la porra a la dictadura” (Chomsky).
Per tant, aquest dimecres pot ser l’ocasió, en la soledat amb nosaltres mateixes, de fer un repàs a aquesta història, i pensar que s’acaba quelcom més que un tipus de senyal. I que continua -malauradament- també quelcom més que un espectacle.
Que gaudim la vida a partir de dimecres!”
I ja posats a citar: “Si no anem amb compte amb els mitjans de comunicació, ens faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”, Malcom X. Read the rest of this entry
He tingut la sort d’estar a la presentació que Eduardo Sevilla ha fet del número 38 d’Ecologia Política, “la agriculgura del segle XXI”. De fet, penso que la presentació era més aviat l’excusa per a que ell ens faci una conferència. El títol previst era l’agroecologia avui; però ell més aviat ha parlat de l’història de l’agroecologia, tal com ell la ha viscut. Des del 1991 té un programa de doctorat d’agroecologia a la universitat de Còrdova.
He gravat la conferència, tot i que la qualitat no és ideal. Hi havia altres gravadores, però no sé si les penjaran. Si es vol descarregar l’àudio cal fer clic amb el botó dret i seleccionar “anomena i desa el contingut de l’enllaç”.
M’han passat aquesta informació, que crec que és molt interessant però alhora amb una caducitat massa elevada.
En faig publicitat per a que arribi a qui pugui anar.
Al final, al vespre, es parlarà del Consens de Barcelona. L’altre dia me’n van parlar; recomano a tothom que se’n faci una idea -per la oportunitat que representa-.
Finances ètiques i cultura de pau
Quan?
20 de gener del 2010. De 9:00 h a 19:45 h Read the rest of this entry
He pogut gravar la trobada/balanç que es va fer ahir al local de la Federació catalana d’ONG per al desenvolupament. Va ser organitzada per l’ODG.
Qui vulgui descarregar-se l’àudio ha de seguir aquest enllaç. (recomano botó dret i triar desar el contingut de l’enllaç.
aquí):
- L’acord pres no és vinculant, només és un “prenem nota d’aquest document”. El problema del canvi climàtic -que va lligat al problema del zenit del petroli, de la desigual distribució de la riquesa, ….- es pot resoldre de dalt cap abaix o de baix cap a dalt. Sembla que ara tenim el testimoni!
