Consumim menys energia

Estàndard

Fa quinze dies que vaig penjar un missatge molt pessimista. I el temps d’espera no ha estat perquè de tant pessimista no es podia posar res més sinó que no he tingut temps per retornar al meu bloc.

De fet, tot just penjar-lo vaig pensar que no podia deixar el meu bloc així, que no podia donar la sensació de catastrofista. Independentment que 3 de cada quatre somnis que tingui hi hagi un entorn semblant a Terminator II o Blade Runner.

I quina és la resposta? què hem de fer?

Jo crec que un llenguatge catastrofista l’he tingut a la boca des que he començat la meva dedicació social ecologista (millor que una paraula amb connotacions militars, com és militància), i ens hem de remuntar a finals dels vuitanta. I què dèiem aleshores? estalviem! no malbaratem recursos, lluitem contra el canvi climàtic, i no consumim tant de manera que la resta del món no pot ni podrà fer-ho.

Ara, amb un final del petroli barat a la vista, aquest malbaratament que reclamava serà d’obligat compliment per qüestions de mercat. Ves! tant criticant el capitalisme i ara veig que el mercat marcarà uns preus que ajudaran a fer més sostenibles les nostres habituds (costums de vida).

I mentrestant? els que vulguin que continuïn malbaratant mentre encara puguin pagar-lo, com ens l’hem pogut pagar fins avui (i no fa tant de temps que el podem pagar, jo crec que des de la segona postguerra i a espanya una mica més tard); i el que jo proposo és anar-nos acostumant. Consumir menys com ja intentàvem convèncer a tothom que fes des de fa més de trenta anys; i ara no es tracta d’acostumar-nos perquè el xoc sigui més lleu, sinó de poder corregir les mancances a temps. Per exemple, si volem deixar el cotxe hem de procurar que els transports públics siguin eficients (o al menys existents), i que el transport amb bicicleta sigui segur (es poden fer molts quilòmetres diaris sense que a ningú li caigui cap anell, i ho dic per experiència). O, un altre exemple, si es consumeixen productes locals (baix transport), i de producció ecològica (baix consum d’insums basats en el petroli), el preu dels productes no patirà tanta inflació quan el petroli es posi pels núvols; això, sobretot, si s’estableixen relacions entre productors i consumidors. I acabant amb els exemples, per demanar inversions públiques més raonables, des del punt de vista de la crisi del petroli: menys infraestructures cares basades amb els cotxes, que segurament aviat quedaran desertes, i més infraestructures i inversió pública per evitar inflació (cadenes de supermercats públiques, albergs de refugiats per els milers de desnonats per no poder pagar les hipoteques,…tot plegat serviria com els coixins que em proposava en Ramon Folch a una conferència a Ca l’Estruch organitzada per l’ADENC, ara farà com a mínim 4 anys:

El Ramon havia patit fa poc una crítica de part d’uns col·lectius ecologistes per fer uns informes favorables a la destrucció d’uns “ecosistemes de ribera” per la vall del Besos, i tot plegat amb el benefici especulador d’una empresa molt gran. I la seva conferència va estar girada a la justificació del que va fer com a consultor ambiental. Tot i que la majoria del públic, o potser tothom menys jo, desconeixia la polèmica; no importava massa, qualsevol prisma servia per entendre el que deia. Però, al torn de paraules vaig aixecar la ma; no sabia si remenar la ferida o bé continuar les adulacions que anava rebent; i em vaig inclinar cap a la segona opció. Li vaig dir, “gràcies, gràcies perquè fa 10 anys em vas obrir els ulls” (encara que sigui una exageració, ell n’és un dels culpables) “en una conferència a la facultat de ciències, on, entre d’altres coses, vas dir que la humanitat estava tant malament que era com si viatgés en un vehicle, tots junts, que hi hagués un mur enfront, tapant el recorregut, i que la humanitat, o bé els dirigents, es fan la pregunta, si frenem, estarem a temps d’evitar el xoc?”, i en Ramon, que crec que es va alleujar que no remogués l’aigua, em va contestar que no se’n recordava que hagués dit allò, però, tot improvisant, i per contestar-me, em va dir que la humanitat, o bé hauria de dir els dirigents, estan posant coixins a la paret!

Finalment poso un parell d’enllaços. Per exemple, a Com ràdio el dia 25 de gener, Jordi Sacristan al programa Tal com som, va fer una entrevista a Santiago Niño (http://podcast.comradio.com/P_25012006_21_1.mp3), pocs dies després es va parlar del mateix tema al programa Serendípia. I hi ha un recull d’articles que es pot baixar al següent enllaç: Los idealistas son ellos.

Recordo que el “molt aviat”, no serà fins d’aquí uns anys, i fins i tot podria ser fins d’aquí més de 10 anys.

One response »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s