Crisi del deute i zenit del petroli

Estàndard

Ahir en parlava amb una amiga que fa uns mesos no es creia que Europa podria “africanitzar-se” com sembla que les retallades socials imposades ens conduiran. Jo prefereixo dir “tercermundialització del nord” en comptes de comparar-me amb un continent concret; i és que penso que cap a on anem, és a semblar-nos més a la resta de la perifèria econòmica, altrament coneguda com a països en vies de desenvolupament -com diu l’Eduardo Galeano, condemnats eternament a l’adolescència- o també coneguda com a tercer món -aquest terme ja no es fa servir, curiosament, i això que la etimologia no era pas de “pobresa” -com sí ho és quart món- sinó de tercers en discòrdia entenent que els altres dos eren els protagonistes de la guerra freda.

Uf! quina entrada al bloc més difícil de menjar. Intentaré anar més a poc a poc. Sembla que el règim d’escriptura -2 mesos sense penjar res- em posa nerviós.

Jo vull parlar de les retallades socials -com no, tema calent aquests dies-, del zenit del petroli, i d’un llibre que he estat llegint darrerament que ves per on, ho relaciona tot molt pedagògicament.

grafic pic petroli
Quan sento discursos en contra de les retallades socials em quedo que em falta alguna cosa. Quan sento als governs defensant les retallades socials, em quedo que em falten dues coses i que em diuen una mentida.

Començo pel que em falta quan es critiquen les retallades: em falta una reflexió del que cal per a sortir de la “crisi” sense passar per les retallades. No em serveix que em diguin que fins ara ho han estat fent malament; no em serveix que em diguin que la crisi la paguin els bancs -que així ho volia jo abans que els rescatessin, però ara tenim els bancs encara endeutats, els governs encara endeutats, una part de la població molt endeutada, i com ho resolem tot això?-; no em serveix tampoc que no es vulgui continuar lluitant contra la desigualtat al món -s’està promovent cada cop més tendències feixistes com “menys ajuda al desenvolupament” o “més controls a la immigració”-.

Estic d’acord que es pot reivindicar igualment sense tenir la solució. Això ho podem fer totes. Però cal que es faci aquest exercici visionari per a que no ho trobi a faltar. Un exemple del que penso que cal fer és aquest.

I ara als governs: trobo a faltar que diguin que retallaran -o trobo a faltar que haurien de retallar- despeses claus com la militar, la monarquia o d’altres elits com podria ser l’església (a la que amb tots els respectes si algú creu que se la mereix, s’hauria d’autogestionar més econòmicament parlant). També trobo a faltar quelcom semblant al que dic als que es queixen de les retallades, és dir, quina és la causa real que ens haguem ficat en aquest embolic; segurament si es digués més clar el motiu -que per mi és el model econòmic basat en el creixement-, seria més fàcil trobar una solució col·lectiva per a la sortida menys traumàtica. I la mentida de la que em queixo està relacionada amb aquesta sortida, ja que ens diuen que aquestes retallades serviran per trobar la sortida, però en realitat el que serviran és per a disminuir les pèrdues de les elits econòmiques sense evitar les nostres penúries -ja que, i això no ens ho diuen, no es podrien tampoc evitar-.

I ara toca presentar el llibre que m’he llegit. Que ho he fet sota la recomanació de 1 persona: l’Enric Tello, que en un dels seus escrits, que ja vaig recomanar, va basar l’argumentació en ell.

Es tracta del llibre “los límites del crecimiento, 30 años después“. Aquest llibre és un bon material per a dir que el que estan proposant els retalladors de drets socials inclou la mentida que comentava abans: no evitarà el col·lapse de la societat industrial.

El llibre està molt ben escrit; el recomano. I tot i que la primera versió, la de l’any 1972, va ser criticada des del món ecologista per ser excessivament optimista, penso que el llibre inclou clarament la visió realista que si no canviem el model econòmic el problema va creixent. El model econòmic que cal canviar és el productivista que necessita el creixement econòmic per a continuar sent viable. Altres propostes del llibre que són importants per a evitar/minimitzar el col·lapse són: distribució de la riquesa, no perdre recursos en guerres i altres despeses perverses, anar minimitzant l’ús de recursos no renovables fins al punt de només fer-los servir per a substituir-los per a recursos renovables, vetllar per no esgotar els recursos naturals,… I tot explicat en un llenguatge planer que arriba a tothom.

La base del llibre és un model informàtic que relaciona unes quantes variables macroeconòmiques, macroecològiques i macrosociològiques, com ara població, aigua dolça disponible, hectàrees cultivables, producció aliments, producció industrial, inversió en els diversos àmbits, recursos no renovables, contaminació, petjada ecològica,índex de desenvolupament humà,… i analitza diferents models d’evolució d’aquestes variables al llarg del temps. Les conclusions és que cal una acció urgent per a evitar el col·lapse de la societat. Col·lapse que es pot veure reflectit a les seves gràfiques, i que es pot resumir en una accentuació de la crisi de manera que es redueix el menjar i els béns per càpita, i esdevé una reducció dramàtica de la població mundial -tot acompanyat per una crisi econòmica que en una retroalimentació perniciosa impedeix corregir la tendència-.

Crec que les conclusions del llibre, són a més excessivament optimistes, perquè no analitzen l’impacte de la virtualització de la economia (no em refereixo a que no veiem els diners perquè fem servir targetes de crèdit, sinó a que la major part de l’economia no serveix per a comprar béns i serveis sinó per a comprar diners i accions especulatives), i suposen un món ideal on la riquesa està ben repartida i no hi ha malbaratament de despeses -ja he comentat les armes, però podríem afegir el turisme de gran escala; el transport excessiu de mercaderies; l’oci que en comptes de vetllar per cuidar les necessitats immaterials no satisfetes (comunitat, autoestima, amor, superació, alegria…) promou el consum d’energia i recursos;… (m’ajudeu a omplir-ho?)-; i no el tenim aquest món, sinó tot el contrari -de moment; pot ser que de resultes de la crisi, i potser de la confluència dels astres com les profecies maies diuen, aprenguem a ser diferents de com el sistema ens ha imposat a ser-.

I continuant amb el risc que el llibre es quedi curt, hi ha un moment del llibre que parla dels símptomes que ens fan veure que ens hem extralimitat -hem passat dels límits de la sostenibilitat, però normalment hi ha un desfase fins que esdevé el col·lapse-. La disminució de les reserves de recursos i l’augment dels nivells de contaminació són les primeres claus, però n’hi ha més, i hom es posa la pell de gallina quan se n’adona que tot això ja està passant: Capital, recursos i mà d’obra desviats a activitats per a compensar la pèrdua dels serveis que prestava la natura sense cost (per exemple la depuració de l’aigua); l’augment de capital i recursos per a aconseguir recursos cada cop més escassos; desenvolupament de tecnologies per a aprofitar recursos més escassos; posposar la renovació d’infraestructures antigues per falta de capital; augment de despeses militars per a tenir accés i assegurar recursos en regions més hostils; reducció de la inversió en recursos humans per a pagar deutes; augment de la proporció del deute en l’economia; canvi de les pautes de consum; pèrdua d’autoritat dels governants per la imposició de les elits a preservar la seva quota en un context de recursos decreixents, i augment del nombre i la gravetat de catàstrofes naturals degut a la pèrdua de resistència del sistema ambiental. (pàgina 288 i 289 de la versió en castellà del llibre editat per Galaxia Gutenberg). Així aquests darrers anys de crisi s’han evidenciat uns símptomes que fan pensar que “la festa s’ha acabat”. Tant de bo que jo sigui massa pessimista!

.

En conclusió: cal recordar el model econòmic insostenible quan demanem que no se’ns retallin els drets socials adquirits -sinó no crec que ho puguem evitar-; cal evidenciar altres fronts d’estalvi econòmic més eficients; cal fer un canvi radical de prioritats per a treballar per a la sostenibilitat planetària -tot i que és totalment vàlid començar des de l’entorn local, és a dir no només és feina dels governants-, i finalment, cal assumir que és possible que ja sigui massa tard i per tant sigui inevitable una davallada temporal del nivell de vida -però que si ho fem bé podem minimitzar-la i podem permetre una recuperació futura prou bona-.

*************************

He fet un recull d’imatges del model informàtic que penso que pot anar bé per a entendre el model.

El model treu els seus resultats en unes gràfiques com aquestes. El model base, de partida,  més o menys basat en com és ara la societat, treu aquesta gràfica:

escenari base del world3

Escenari 2 del world3

Aquesta segona gràfica ens mostra què passa si hi ha el doble de recursos que creiem que tenim: és a dir, que si nosaltres els pessimistes ecologistes no tenim raó i el zenit del petroli s’allarga 20 anys i durant aquest temps no es fa res per a evitar el col·lapse, el resultat és el mateix que el primer model, però empitjorat perquè més població es veu afectada i més contaminació hi ha acumulada.

un escenari de quasi sostenibilitat sense limitar la poblacio

Aquest model treballa molt la sostenibilitat en qüestions d’estalvi de recursos no renovables, però no té en compte la població que creix massa i acaba -a finals del segle XXI- trencant l’equilibri.

model de sostenibilitat

Aquest model és un exemple de societat que ha arribat a la sostenibilitat -anomenada equilibri pels autors del llibre-. La població s’estabilitza gràcies a la transició demogràfica assolida gràcies al benestar de la totalitat del planeta -peça important quan parlem de repartir la riquesa!-, i els recursos no renovables no s’esgoten perquè ràpidament es substitueixen per recursos renovables. Els béns industrials es redueixen per a assolir la sostenibilitat fins a un nivell semblant al de 1980. Degut a que es comença tard, és inevitable una crisi que afecta a la qualitat de vida de la societat humana durant la primera meitat del segle XXI -val a dir que una mesura tant senzilla com reduir com a mínim a la meitat la quantitat de carn ingerida pot suposar estalviar-se aquesta crisi alimentària (això no ho diu el llibre però aquest planteja una alimentació suficient al voltant de les 6000 calories per persona i dia i això és molt però no és tant si es té en compte un factor de 7 per a les calories d’origen animal-).

Finalment hi ha aquesta gràfica que planteja 3 escenaris diferents. Per quin et quedes?
quina de mena de previsió prefereixes?

I un toc d’humor/estètica final, dedicat als economistes de la terra plana!

figurativament economia de la terra plana

.

*************************

La imatge del zenit del petroli la he vist a una presentació de Fernando Ballenilla. La he cercat a un buscador d’imatges i he trobat aquesta entrada. L’original, però sembla que és aquesta altra que estava enllaçada.

El peu de figura i les notes les copio aquí traduides pel “traductor del gencat”:

Notes: (1) 1930 => La Civilització Industrial va començar quan (ê) (producció d’energia per càpita) va arribar a un 30% del seu valor de cim (zenit). (2) 1979 => ê arriba al seu valor de cim dels 11.15 boe/c. (barrils de petroli equivalent per càpita; contingut energètic no pas qualitat) (3) 1999 => La fi del petroli barat. (4) 2000 => Començament de la “Jihad de
Jerusalem” (erupció de la viòlencia a l’orient mitjà) (5) 2006 => cim pronosticat d’extracció de petroli mundial (Diagrama 1, aquest article). (6) 2008 => L’esdeveniment de creuament d’OPEC (quan les 11 nacions de l’Opec produeixen el 51% del petroli mundial, però controlen prop del 100% de les exportacions de petroli) (Diagrama 1). (7) 2012 => les apagades (blackouts) permanents ocorren a escala mundial. (8) 2030 => la Civilització Industrial arriba al seu fi quan ê cau al seu valor de 1930. (9) Observar que hi ha tres intervals de decadència en l’esquema Olduvai: pendent, tobogan i penya-segat, cadascun més costerut que l’anterior. (10) Els dibuixos accentuen que l’electricitat és l’energia d’ús
final essencial per a Civilització Industrial.

La figura 4 mosra la corba d’Olduvai completa de 1930 a 2030. Les dades
històriques són des de 1930 a 1999 i els valors previstos (hipotètics) des de 2000 a 2030. Aquests 100 anys s’etiqueten “Civilització Industrial.” La corba i els esdeveniments junts constitueixen” l’esquema d’Olduvai”. Observi que la corba global té una forma d’ona de mar – és a dir la ona passa i li segueix una ressaca (col·lapse). Vuit esdeveniments d’energia clau defineixen l’esquema Olduvai…

6 responses »

  1. Bon article, tot i que potser un pel massa llarg.
    Avui he rebut per correu electrònic la convocatòria a un acte que relaciona crisi i alternatives més socials.
    Serà a la fundació CIDOB, a les 19:00, i es tracta de la Susan George que presentarà el seu llibre: “les seves crisis, i les nostres solucions”.
    He posat un enllaç amb més informació a la meva signatura (fer clic al meu nom).

  2. He trobat al web del sindicat de treballadors andalusos un article on es proposa què retallar per a estalviar-se les retallades socials. En la línia del que dius de les despeses militars.
    L’enllaç està al meu nom com a l’anterior comentari.

  3. Afegeixo l’enllaç d’un vídeo sobre la fi del petroli barat i la crisi del deute. 5 minuts molt ben portats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s