En defensa del decreixement

Estàndard

M’estic llegint un llibre de Carlos Taibo: “En defensa del decrecimiento; sobre capitalismo, crisis y barbárie”. I com que és un llibre que recomano llegir he fet un resum a veure si al menys es llegeix molt el resum.

Llibre en defensa del decreixement

Val a dir que el resum no l’he fet directament del llibre, que encara no m’he acabat, sinó de una conferència seva on segueix força bé el contingut del llibre -com, per altra banda és lògic-.El vídeo es pot veure a aquest enllaç. Tot i que hi ha altres conferències seves que són més o menys equivalents.

El resum és una mica telegràfic però penso que es pot entendre prou bé. Ja opinareu!


Primer: 3 aspectes que ajuden a evitar malsentesos:

– Decreixement és incompatible amb el capitalisme? és com a mínim un front en contra a l’actual model econòmic capitalista; però pot ser que el capitalisme es mudi per a absorbir alguna de les reivindicacions contra ell. Però qualsevol crítica actual al capitalisme no pot ser sinó també decreixentista, autogestionaria i antipatriarcal.

– El decreixement al sud també? No, però. El però és perquè tot i que les condicions de vida de les 2/3 parts de la població han de millorar, i això segurament passa per més bens de consum, que equival a créixer econòmicament; aquests han de prendre nota del que no han de ser i per tant han de desenvolupar-se en un model econòmic decreixentista -que no es basi en el creixement econòmic permanent per a poder continuar sent-. Un exemple que posa és una comunitat indígena a la que els donen una eina per a talar els arbres. Al cap d’un temps se’ls pregunta com va l’eina i si ara talen més arbres, i ells diuen que no, que tenen més temps lliure però que talen els mateixos arbres que abans.

– El decreixement també per als pobres del nord? Cal plantejar-se una redistribució de recursos, i això permet un decreixement global tenint en compte les necessitats individuals dels més desafavorits econòmicament.

El creixement ha generat una manera de vida esclava que ens promet una vida millor per a satisfer unes necessitats imposades per la publicitat, la obsolescència planificada i el miratge del malbaratament de recursos.

En diferents paradigmes es pot aconseguir millor benestar amb molt menys. L’exemple és la
comparació de la sanitat a Cuba respecte als Usa.

Els nostres fills trencaran el progrés que fins ara ha patit la societat. Pel fet que la societat del creixement arribarà al seu col·lapse. I fins ara sembla que les propostes per a sortir de la crisi venudes pels nostres polítics passen només per mantenir el sistema del creixement sacrificant aquest progrés dut fins ara.

La relació que té l’home amb la natura és la de viure de renda -explotar els recursos i menystenir les propostes de viure de forma sostenible-. I les solucions per a mantenir una societat capitalista de creixement passen per xapuces com netejar el lavabo inundat sense tancar l’aixeta o com frenar la velocitat de un vaixell que es dirigeix als esculls sense canviar de rumb. Un altre exemple és el del Titànic: si falten bots salvavides per a massa passatgers, es pot gestionar el problema fent nous bots amb la fusta dels camarots de primera classe; i és que les solucions que ens plantegen els nostres governants és que ningú perdi -i per tant no es vol tocar res dels de la primera classe-. L’Arcadi Oliveres deia que això es fa perquè uns i d’altres són amics; jo dic, a veure a qui votes! (i recorda de la publicitat que et manipula). En Taibo diu que els que més haurien de renunciar són
els que ens han dut fins a aquesta crisi.

Cal tenir en compte també el creixement exponencial, com a fòrmula que ens impedeix reaccionar a temps, abans d’arribar als límits del creixement.

Totes aquestes notes que explica la relació de l’home amb la natura són una manera de parlar de la petjada ecològica de la humanitat.

Els nostres governants i nosaltres mateixos no estem actuant correctament. En comptes de posar la prioritat en la reconversió del model de vida, ens acomodem en la possibilitat que la humanitat trobi una porta de sortida a aquesta crisi ecològica.

Què cal reduir? què cal canviar? la resposta en quatre enunciats telegràfics: (1) La primacia de la vida social enfront de la lògica de la productivitat, el consum i la competitivitat. (2) L’oci creatiu, enfront de les formes d’oci sempre vinculades amb el diner i el consum que se’ns ofereixen arreu. (3) El repartiment de la feina. (4) Una renda bàsica de la ciutadania, que permeti fer front als possibles desequilibris que s’esdevinguin en la transició a un model social de decreixement. (5) La necessitat de reduir la mida de moltes infraestructures administratives, productives i de transport. (6) La recuperació del fet local en front del fet global en un escenari de recuperació de la democràcia directa i l’autogestió. (7) Senzillesa i sobrietat voluntària.

Aquests valors que es proposen en 7 punts es troben actualment en 4 aspectes de la societat de forma força arrelada i per tant no són propostes anacròniques; sinó que es tracta que saltin del seu nínxol habitual per a convertir-se en els valors del nou model social -òbviament el model capitalista no combrega amb aquests set valors. Els espais on els podem trobar habitualment són: A l’àmbit obrer -tant l’anarquista com als altres
sindicats encara que menys-; l’economia de la cura de la societat -normalment exercit per la dona però que ja forma part de la nostra reivindicació el fet que no sigui exclusiu d’aquest genere (i no pas perquè la dona no ho vulgui sinó perquè la societat capitalista continua sent molt masclista); la família -les polítiques de dreta són normalment hipòcrites amb aquest aspecte perquè tot i defensar el concepte de família no promouen els valors que li són pròpies-, i les comunitats indígenes que la societat occidental considera primitives.

Hi ha activitats econòmiques que s’han d’aturar gairebé en la seva totalitat: automòbils, aviació, construcció, armes, publicitat, banca,…

El consens entre la proposta decreixentista i el respecte als treballadors d’aquests sectors passa per augmentar per altra banda l’activitat laboral que doni sortida a necessitats humanes insatisfetes i respectant el medi natural; i passa també pel repartiment de la feina entre els sectors econòmics que permetin aquest repartiment. Es treballarà menys hores, els que més guanyen cobraran menys, i tindrem més temps lliure per a gaudir-lo en activitats d’alt impacte social i de baix impacte ambiental.

L’administració pública no ha promocionat la reducció del consum -exceptuant amb el cas de l’aigua per motius conjunturals-. De nou es mostra que els amics dels governants marca les polítiques d’aquests.

Dos exemples de la societat del creixement insostenible és el cotxe com a paradigma de mobilitat individual, i l’alta velocitat ferroviària com a paradigma de polítiques públiques de transport.

Pel que fa al cotxe

Pel que fa al TAV: pressupostos que es desvien d’altres propostes més sostenibles; a més el tren convencional es veu perjudicat no només per pressupostos sinó perquè el primer fa servir el trajecte del tradicional; finalment el TAV és una infraestructura al servei de les classes més riques -els homes de negocis- però que paguem entre totes.

Els mitjans de comunicació ens han venut la moto que només tenim la crisi financera als nostres nassos, mentre que menystenen la crisi ecològica i social -el canvi climàtic, l’encariment imminent dels principals recursos energètics, la marginació de la dona al món, en l’explotació dels recursos naturals del planeta (y mig robatori als països de la perifèria econòmica). Però a sobre, de la crisi financera no hi ha una notícia que caldria esperar: obertura de les causes legals a les persones que van dur les empreses a la bancarrota.

Perquè la solució no pot passar per una resolució de la crisi econòmica per estimulació centralitzada de la economia: perquè ja portem 20 anys de polítiques neoliberals dels governs socialdemòcrates y això és un llast molt gran com per a tornar enrere -en tot cas es fan pedaços plantejats en la regulació que no ajuda sinó que estimula a tornar-ho a fer-. I
perquè ara tenim les altres crisis que ens amenacen -sobretot l’energètica i ambiental-.

Finalment els mitjans de comunicació no parlen d’aquest tema i en fugen tan com poden. Però clar, ja sabem qui finança aquestes empreses de in-comunicació, i la por que tenen a la vessant revolucionaria de les propostes.

2 responses »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s