Un conte d’ecotopies

Aquest conte el vaig escriure per presentar-lo a diversos concursos de relats amb escenaris de futur o ecotopies. Sembla que no ha agradat perquè no ha estat escollit. Us convido a comentar si el trobeu inspirador. O a comentar qualsevol altra cosa que considereu sobre el conte.

I la roda va girar.

La Comissió Europea es va reunir amb representants del grup d’investigació Research and Degrowth. Aquest grup feia poques setmanes que havia presentat les conclusions del seu treball. Els mitjans de comunicació de masses havien parlat molt de les seves conclusions perquè aparentment oferien una llum d’esperança a la crítica situació que teníem. Val a dir que la crisi no només era a Europa; tot el món estava més o menys igual de malament.

Però a la sortida de la reunió no hi va haver cap roda de premsa i aparentment la reunió no mereixia una atenció mediàtica que en fes seguiment.

Però el resultat de la reunió va ser profitós. Només es volia esquivar l’atenció mediàtica per poder treballar discretament i evitar que els poders fàctics bloquegessin l’estratègia proposada pel grup d’investigació.

El següent pas va ser una discreta reunió entre la delegació de la Comissió amb la presidència del Banc Central Europeu. Llum verda. La proposta començaria a portar-se a terme.

Un petit grup de cooperatives de crèdit de diferents països d’Europa van demanar préstecs milionaris al Banc Central Europeu que els va concedir al 0% d’interès. Aquest percentatge d’interès no era exactament el mateix que el Banc Central Europeu estava concedint mesos enrere però poques hores abans havia anunciat que faria una operació d’oferta de capital a baix interès.

Molta premsa econòmica va destacar la inusual participació d’aquestes entitats bancàries en aquesta mena d’operacions.

La roda va començar a girar. Amb els primers paquets de capital es van començar a concedir préstecs amb estats i grans empreses com a clients que en paral·lel cancel·laven o deixaven en mínims les pòlisses de crèdit que tenien amb altres bancs i empreses inversores. No va costar gaire, les opcions eren immillorables, l’interès era variable, 0.01% més la inflació, i amb com a mínim els mateixos terminis que els crèdits que tenien en aquell moment. En molts casos es negociava allargant els terminis requerint només una informació bàsica dels estats o les grans empreses.

I la roda ja girava a gran velocitat. L’absorció del crèdit del mercat s’accelerava. Tothom que podia fer-ho deixava la gran banca. Tots els nivells de l’administració pública van començar a fer el traspàs; quan caducaven les pòlisses es feia de seguida; i si no es podia fer directament s’intentava fer servir les clàusules de retorn anticipat. També va atraure a les empreses, de tots nivells. I tot aquest moviment juntament amb un treball a les xarxes socials i la repercussió mediàtica que estava generant aquest traspàs, va atraure a la ciutadania que també va anar traspassant els seus crèdits.

La gran banca va començar a patir pèrdues. Va amenaçar als estats que eren massa grans per caure, però aquest cop el nou context feia que no importés massa la seva caiguda. Eren massa grans, però no resultava un desastre la seva caiguda. De fet, les primeres amenaces de la gran banca i la sòlida resposta dels governs va suposar un impuls en el gran traspàs del capital vers les cooperatives de crèdit.

Hom podria pensar que amb aquest creixement tan gran d’aquests actors financers es podrien produir situacions molt negatives. Però no es van produir; el diner no era gratuït. Els crèdits es concedien amb els mateixos requisits que fins ara s’havien concedit. Els controls es feien i en molts casos als nous contractes dels crèdits hi havia noves clàusules que evitaven desfalcs.

Hom podria pensar que els poders fàctics es van debilitar pel fet que es produïa la debilitat de la gran banca; però cal recordar que aquesta operació només s’estava realitzant a Europa. La resta del món, que estava en una situació en la majoria dels casos pitjor de la què estava Europa, contemplava aquest procés de diverses maneres. Els poders fàctics van començar a pressionar el govern dels USA perquè evités aquesta acció argumentant una possible alteració dels mercats. Però tot s’havia fet seguint les normes i no hi havia cap aspecte en el qual es pogués al·legar. De fet, els conflictes internacionals que els poders fàctics havien pensat generar per defensar-se es van evitar amb una acció diplomàtica de la Unió Europea que va intentar fer la pedagogia necessària explicant els seus projectes allà on es va considerar. La única cosa que era recriminable era la discreció amb la què s’havien executat els primers passos; però, de nou, l’objectiu a assolir ho perdonava gairebé tot; i sobretot aquesta nimietat. Així arreu del món es van començar a preparar el traspàs del sistema bancari com s’havia fet a Europa.

I la roda girava. Substituir la gran banca no era l’objectiu del projecte però se sabia que passaria. Reduir l’interès bancari a la mínima expressió possible era un dels principals objectius. Calia que el sistema econòmic es desempallegués de la necessitat de creixement generada pel pagament de l’interès econòmic.

Hi havia més objectius en aquest gran projecte transformador. Es va reduir el deute a dins del sistema; la gran banca no tenia tanta capacitat per finançar inversions especulatives que les cooperatives de crèdit no tenien intenció de recolzar. Per altra banda les administracions públiques podien finançar la transició social que es necessitava.

Cinc anys més tard es van repetir els protagonistes en una nova reunió. Es van celebrar les fites aconseguides. La gran banca no havia desaparegut però havia deixat de ser la principal font de finançament del sistema; ja no era l’obstacle que hauria impedit tots els altres canvis que s’havien anat realitzant durant aquests anys. De fet s’havia adaptat i actuava com les cooperatives de crèdit que les havien desbancat.

A la sortida de la reunió, aquest cop hi va haver una roda de premsa que va tenir un gran seguiment per part dels mitjans de comunicació. Va ser en aquella roda de premsa on es va pronunciar la frase històrica «podem afirmar que hem entrat en la nova era del postcapitalisme» … «donem la benvinguda al nou sistema, l’ecofeminisme».

Menys fums per fer salut

[Article publicat a la Directa, número 577]

Quin tipus de contaminació és la que generem quan ens movem? Per una banda, tenim la contaminació que està provocant l’efecte hivernacle a escala global, principalment el CO₂ generat en cremar combustibles fòssils com la gasolina o el dièsel. Per exemple, el turisme en avió, tant si l’acollim com si en som protagonistes, emet grans quantitats de CO₂: amb un viatge es fan molts quilòmetres i a sobre és un dels mitjans de transport amb més petjada de carboni.

Per altra banda, hi ha la contaminació de l’aire, amb substàncies tòxiques que afecten la nostra salut i la de l’entorn natural: gasos i partícules fruit de la crema dels mateixos combustibles fòssils, però també del desgast de les rodes, dels frens i del mateix asfalt. En aquest aspecte, i tornant al turisme, Barcelona té el problema dels grans vaixells, que provoquen que els barris més propers al port pateixin crònicament un aire particularment contaminat pel seu fuel, que conté molt de sofre.

Finalment, tenim la contaminació acústica: les nostres viles són molt sorolloses per l’elevat trànsit de vehicles. Sens dubte, alguns són més sorollosos que altres, però, en qualsevol cas, el volum creix molt amb la velocitat i amb la quantitat de vehicles.

Pel que fa als contaminants que provoquen l’augment de l’efecte hivernacle, segons dades de la Generalitat de Catalunya, el transport (per terra, mar i aire) és responsable d’una quarta part de les emissions de CO₂ a Catalunya. Amb l’Acord de París, els governants de 195 estats del món –incloent-hi els de la Unió Europea– es van comprometre a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en almenys un 40 % respecte a l’índex del 1990 abans del 2030. Aquest compromís té per objectiu evitar que el planeta s’escalfi, de mitjana, més enllà d’1,5ºC, cosa que tindria conseqüències catastròfiques i que, de fet, probablement patirem, perquè cap dels estats que es van comprometre està actuant seriosament.

Pel que fa als contaminants a l’aire, l’efecte sobre la salut de les persones és manifest i directe, sobretot amb afeccions respiratòries i cardiovasculars: asma, bronquitis, càncer de pulmó, morts prematures… Es calcula que només a la ciutat de Barcelona hi ha 350 morts prematures a l’any per aquestes causes, i fins a mig milió a tot Europa. Evidentment, per pal·liar-ho, hi ha marcats uns objectius per reduir la concentració dels principals contaminants, però els límits se superen de manera habitual a moltes ciutats.

Al Vallès, tot i tenir una densitat de població menor a la de Barcelona, la contaminació pel transport arriba per tres vies: per una banda, la generada per la mobilitat incrementada per una xarxa de transport públic insuficient; en segon lloc, la contaminació de Barcelona empesa pel vent, Besòs amunt i, finalment, l’autopista AP-7 que el travessa, amb un trànsit diari d’entre 50.000 i 80.000 vehicles, molts dels quals camions.

Els efectes del soroll per a la salut són principalment l’augment de l’estrès i la dificultat per dormir correctament, que pot derivar en malalties cardiovasculars o malalties psíquiques com depressió o ansietat. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) també proposa nivells de soroll límit i en aquest cas, segons un estudi de ISGlobal que analitza les 25 ciutats més poblades de Catalunya, aproximadament el 77 % del total de població pateix cada dia l’impacte de nivells superiors als recomanats.

La proposta més efectiva i simple –que no fàcil– per reduir aquesta contaminació és evitar l’ús del vehicle privat, sobretot a les ciutats, però també als polígons industrials, que haurien de complir els seus plans de mobilitat que permetin arribar a la feina en transport públic o col·lectiu. En molts casos, el recurs del transport privat es justifica per una diferència massa gran en el temps de desplaçament i, per tant, la reducció de la dependència dels cotxes passa per una millora clara i decidida del transport públic, infrafinançat durant dècades: calen més rutes, major freqüència en hores punta i menys incidències. Després, inevitablement, caldrà dificultar l’ús del cotxe: més impostos als grans vehicles, peatges urbans,
menys aparcament gratuït, etcètera.

El 2021 es va reduir el límit de velocitat de les vies urbanes a 30 km/h a tots els municipis de l’Estat. Aquesta mesura està pensada sobretot per evitar els accidents, però alhora contribueix a minvar la contaminació. I no només això: en crear ciutats més segures i pacífiques, es facilita i es promouen els desplaçaments quotidians a peu i en bicicleta, alhora que s’incrementa la salut de la població que es torna més activa i menys sedentària. Malauradament, molts vehicles sobrepassen aquest límit quan el nivell d’ocupació de la via els ho permet, i els municipis no semblen gaire motivats a fer-lo respectar.

En l’àmbit urbanístic, com que les ciutats catalanes solen ser compactes, acostumem a tenir molts serveis a menys de quinze minuts a peu, cosa que també facilita deixar de banda el vehicle privat. Així i tot, cal que els ajuntaments enforteixin aquestes situacions promovent barris més complets i evitin nous projectes urbanístics de ciutats disperses i urbanitzacions sense serveis propis.

Pel que fa al transport de mercaderies, és obvi que cal un gran canvi: cal treure camions de les autopistes en pro del tren. La mitjana de transport de mercaderies per tren a la Unió Europea és del 24 % mentre que a Catalunya és només del 2,4 % (any 2018).

Finalment, tornant al turisme i al consum energètic en general, una proposta realment ambiciosa seria implantar la limitació de la petjada de carboni per persona i aplicar-la a escala mundial. Tindríem un límit anual de l’impacte que podem generar i cadascú decidiria si prefereix fer una bona queixalada al seu saldo de CO₂ amb un viatge llunyà o en invertir per millorar les seves condicions de vida durant la resta de l’any. Aquesta limitació tindria un fort caràcter de justícia social i de redistribució dels recursos, pel fet, per exemple, que actualment tan sols un percentatge molt petit de la població mundial, al voltant del 3 %, viatja una o més vegades en avió cada l’any.

Referències:

• https://www.ccma.cat/324/la-majoria-dhabitants-de-15-ciutats-catalanes-han-de-suportar-un-soroll-excessiu/noticia/3153953/
• https://www.publico.es/sociedad/son-privilegios-aviacion-medio-transporte-contaminante-planeta.html

• https://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/c/contaminacio-atmosferica/tipus-contaminants-aire-riscos/

• https://ajuntament.barcelona.cat/qualitataire/ca/la-salut/efectes-en-la-salut

• https://www.drjordiroig.com/contaminacio-laire-salut/

• https://salutpublica.gencat.cat/ca/ambits/proteccio_salut/aire/index.html

• https://www.ccma.cat/324/nous-limits-de-velocitat-de-20-i-30-kmh-a-la-majoria-de-vies-urbanes-dels-municipis/noticia/3096482/

• https://mediambient.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/atmosfera/qualitat_de_laire/oficina_tecnica_de_plans_de_millora/pla_millora_qua_aire_2011_2015/tramitacio_aprovacio/documents/pmqa_2014_cap_ii_inventari.pdf

• https://www.sostenible.cat/reportatge/quant-contamina-el-port

• https://isglobalranking.org/ca/inici/

• https://www.idescat.cat/indicadors/?id=ue&n=10164

Artículo en castellano.

Pla de transició ecosocial

Des de la Xarxa per la Justícia Climàtica s’ha preparat un llistat de propostes que caldria portar endavant per anar convertint aquesta societat insostenible basada en l’ús de combustibles fòssils, cap a una societat sostenible que tingui les persones al centre.

No he trobat encara aquest llistat públic a internet però ahir a la trobada Recuperem el Futur es va considerar versió definitiva i suposo que aviat es publicarà als espais de les entitats que formen la Xarxa.

Mentrestant el publico aquí. S’accepten comentaris!

Pla de xoc per a la transició ecosocial

Xarxa per la Justícia Climàtica

introducció

El que faci la humanitat els anys vinents determinarà el futur de la vida al nostre planeta. La situació de creixents emergències i la superposició de crisis —humanitària, social, política, climàtica, ecològica, energètica i de recursos naturals— és l’evidència més clara que estem davant d’una crisi de civilització.

Les causes principals d’aquesta crisi global són un sistema econòmic que legitima i promou el benefici monetari a curt termini i el creixement econòmic il·limitat, és a dir la cobdícia i la devastació ecològica. El procés de globalització capitalista, amb la seva deriva neoliberal del darrer mig segle, no ha fet més que empitjorar la situació amb una fugida endavant que ha suposat aprofundir en l’acumulació de riquesa per a uns pocs i en l’explotació dels éssers vius i de la natura. Estem davant d’un sistema d’extracció massiva que posa comunitats i territoris al servei dels mercats globals i que beneficia bàsicament les elits nacionals i transnacionals a través de processos neocolonials. La pandèmia de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna ens han mostrat encara amb més cruesa la vulnerabilitat i la profunditat dels problemes i dels reptes que tenim com a humanitat.

Necessitem canvis transcendentals a nivell cultural, econòmic i polític donat que el sistema ha declarat la guerra a la vida, ignorant dues dependències innegables: l’ecodependència i la interdependència. És imperatiu capgirar la nostra visió del món per tal de prendre consciència dels nostres límits biofísics qüestionant d’arrel el mite del progrés que ha inspirat tota la nostra cultura els darrers segles, així com transformar les actuals dinàmiques de poder que impedeixen tot intent de canvi veritable. Necessitem un nou model basat en la cooperació, la responsabilitat, la saviesa i el respecte, que sigui més saludable i humà i que respongui a les necessitats bàsiques del conjunt de la població en lloc de fer-ho a l’hiperconsum superflu i insostenible d’una part minoritària d’aquesta. Un model que doni prioritat als serveis bàsics i al sistema de protecció social per tal d’atendre els sectors més vulnerables i que, alhora, impulsi els sectors econòmics essencials des d’una perspectiva ecosocial.

Els canvis a tots els àmbits s’hauran de posar en marxa amb criteris de transició feministes i de justícia social segons les capacitats de cada sector de la població, així com amb responsabilitat sobre la petjada global de la nostra economia, la qual cosa inclou el reconeixement del deute amb el Sud global. És imprescindible que aquest procés es faci amb justícia climàtica global, donat que els que són menys responsables de la crisi climàtica són els que més en pateixen i en patiran les conseqüències. També caldrà recuperar una democràcia real que vetlli pels drets humans i per la vida al planeta en lloc d’estar al servei de les grans corporacions.

Per tal d’arribar a aquest nou model necessitarem que l’acció individual i la col·lectiva es retroalimentin perquè els canvis d’hàbits personals són insuficients i perquè l’acció i els canvis col·lectius estructurals no seran possibles si no hi ha suficient consciència individual. Cal ser conscients que estem davant d’un dels major reptes en la història de la humanitat i que els obstacles, les inèrcies i els interessos en contra són nombrosos. Però això no ens ha d’impedir actuar amb determinació i rapidesa.

Quina societat volem? Quin tipus d’economia proposem? Quins serveis i sectors essencials? Quin sistema sanitari i de cures? Quina alimentació? Quina mobilitat? Quin turisme? o Quins governs? Aquí teniu algunes propostes que volen donar resposta a algunes d’aquestes preguntes:

Propostes:

1. Dir la veritat a la societat sobre la nostra situació de pre-col·lapse i afrontar la crisi eco-sistèmica d’arrel.

1. Alfabetització massiva sobre ecologia i reorientació del sistema educatiu cap a la resiliència col·lectiva.

3. Implantar immediatament polítiques de mitigació i adaptació envers la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat i el declivi de recursos naturals i energètics.

4. Abandonar el creixement del PIB com a objectiu principal de l’economia. Constitució d’un marc d’indicadors del benestar present i futur com a eina d’avaluació, seguiment i planificació de les polítiques públiques.

5. Decreixement i reconversió dels sectors contaminants, garantint la protecció de les persones treballadores, de manera que la transició es faci amb criteris de justícia social i distribució del treball.

6. Relocalitzar l’economia per fer-la més sostenible. Potenciar la sobirania bio-regional: alimentària, energètica, fiscal, de salut, etc. Derogació dels tractats de lliure comerç.

7. Paralització total de qualsevol pla d’ampliació d’infraestructures que faciliten la mobilitat insostenible: ports i aeroports. Posteriorment anar cap a la reducció.

8. Incrementar la disponibilitat de transport públic de baixes emissions i facilitar la mobilitat compartida.

9. Promoure la reruralitzacio, preservant i ampliant l’ús agrícola de la terra i facilitant-hi l’accés, de forma que es recuperi i dignifiqui un sector primari resilient, sostenible i ecològic, que garanteixi l’estratègica sobirania alimentària de la nostra societat.
10. Reducció d’aliments d’origen animal: desincentivar el consum i la producció de carn. Promoció de la ramaderia extensiva. Fer de la producció agroecològica un dels sectors estratègics de la societat.
11. Fer de l’economia de les cures un sector creixent i estratègic de la societat, en condicions de treball justes i amb un repartiment equitatiu entre gèneres de les tasques que implica, tant en l’àmbit públic, com en el comunitari i en el privat.
12. Garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques de tothom: alimentació, habitatge, educació i cultura, salut i cures.

13. Reduir el consumisme i eliminar tots els tipus d’obsolescències planificades. Desincentivar la publicitat.

14. Canviar el model productiu. Estandarització de productes i de components que possibiliti la compartició i substitució d’elements entre marques i models, la reparació i la reutilització de tots els elements. Economia circular real.

15. Promoure l’economia social i solidària, el conjunt d’iniciatives socioeconòmiques, formals o informals, individuals o col·lectives, que prioritzen la satisfacció de les necessitats de les persones i el seu entorn. Implantar el balanç social i ambiental de les grans empreses, denunciant el greenwashing.

16. Promoure la propietat de les empreses per part de les persones treballadores i la cogestió empresarial.

17. Reducció de la jornada laboral.

18. Transició energètica a renovables distribuïdes, amb el menor impacte possible i amb foment de la propietat comunitària i de l’autoconsum. El model energètic ha de promoure la sobrietat i la satisfacció de les necessitats energètiques bàsiques en lloc del malbaratament.

19. Rehabilitació i reforma subvencionada d’habitatges per reduir el seu consum energètic.

20. Deixar de subvencionar els combustibles fòssils i acabar amb l’oligopoli energètic i les portes giratòries. Sortida del Tractat de la Carta de l’Energia. Conversió en públiques les xarxes de transport i distribució elèctrica. Revertir les concessions de les centrals hidroelèctriques que arriben a seu termini de concessió.
21. Fiscalitat redistributiva i ecològica per reduir la desigualtat, desincentivar les activitats contaminants i incentivar les activitats més sostenibles.

22. Reconvertir el sistema monetari i financer per fer-lo menys especulatiu, més democràtic i sostenible. Promoure models alternatius a la banca convencional, com la banca ètica, la banca cooperativa o la banca pública. Cancel·lar els deutes públics il·legítims.

23. Replantejament de les estructures geopolítiques de defensa i reducció dràstica del pressupost militar.

24. Renaturalitzar el territori i gestió sostenible dels boscos

25. Recuperació d’aqüífers i gestió ecològica dels purins.

26. Prohibir la producció i venda de fitosanitaris i biocides amb alta toxicitat ambiental.

27. Implementar els drets dels ecosistemes en les constitucions dels països i perseguir legalment l’ecocidi.

28. Afrontar el debat sobre els límits demogràfics de la humanitat, des d’una perspectiva ètica feminista i de justícia ecosocial.

Carta avergonyida a la humanitat exclosa

Hem hagut d’arribar a aquestes altures mortals del neoliberalisme imperant en tot el món, per assabentar-nos que hi ha una humanitat que sobra.

Per saber que és “la fi de la Història”, de veritat, per a la major part de la família humana.

Per aprendre, d’una vegada per totes, que Déu va calcular malament quan va decidir sembrar d’Humanitat un planeta del seu Univers i ara li sobren en aquesta bonica terra depredada el 80% dels seus fills i filles.

Per reconèixer, amb el més cínic fatalisme, que hi ha una Humanitat de primera classe -que té dret a viure en el malbaratament- i una humanitat de tercera classe -que té el deure de morir de gana-.

Sense volta de full, perquè hem arribat al límit de la Història. Perquè així ho ha decretat el déu del mercat total; així ho executen els seus sacerdots -botxins per mitjà  de l’FMI o del Banc Mundial o dels 7 grans o dels governs de torn, en tots els països del globus neoliberal mortalment-.

Reajustament. Desocupant. Inflant el deute social. Privilegiant la majoria privilegiada i excloent la majoria exclosa.

Teòricament, per les declaracions i congressos, encara tothom és humà . En la pràctica, una minoria ja s’ha deshumanitzat i la majoria ha de deixar de creure’s humana.

Teòricament hi ha un sol món (i per al mercat així és). En la pràctica n’hi ha dos: el primer, que compta, el tercer, que sobra.

Àfrica ja és com un continental genocidi sistemàtic. En la Nostra Amèrica el 50% de la població malviu per sota del nivell de pobresa. Només a l’Àsia hi ha 375 milions de dones pobres. A l’Àsia, els tigres consentits es mengen les majories descartades. Segons les previsions del Banc Mundial -el mateix -, durant aquesta dècada que tancarà  el mil·lenni de les llums i les tècniques i les llibertats, la pobresa del món augmentarà  en un 17%. A Europa, als EUA, al Japó, el poder del lucre i la febre del consumisme ja han establert la divisió neta entre el màrqueting i la vida, entre l’ésser i el patir, el sentir i el sentit…

I ara resulta que jo, bisbe, estic escrivint estúpidament aquesta carta a aquesta majoria sobrant, nascuda en mala hora, a aquesta Humanitat exclosa sistemàticament. A vosaltres que, en principi, serieu també germanes i germans nostres, fang del nostre fang, sang de la nostra sang, esperit del nostre esperit, imatges vivents del Déu Vivent, en qui encara tenim el coratge de creure, blasfemant-lo.

El cert és que us escric des de l’ira, des de la vergonya, des de la impotència.

No m’hauria d’atrevir a anomenar-me germà  vostre, perquè no comparteixo la vostra exclusió. Perquè jo encara compto. Perquè jo no passo gana. Perquè tinc un lloc i un nom i una certa pau social. Perquè no crido, ni em revolto, perquè fins i tot potser justifico amb estadístiques i previsions, l’homicida i suïcida marxa d’aquesta humanitat neoliberal elegantment embrutida, tècnicament sense ànima.

Podria parlar-vos de déu, del Déu de la Vida, del Pare de Jesús. Però, com parlar-vos de Déu en ple neoliberalisme assassí, sota aquest neó de tenebres apocalíptiques, mentre se us nega -a vosaltres, la majoria de la família humana de Déu- l’aigua i la sal, el pa i l’aire, un nom en el llibre de la vida i un lloc al sol avergonyit?

Les Esglésies de Jesús, les religions de Déu, som aquí. (Les esglésies de Jesús disposades a celebrar triomfalment dos mil anys d’Evangeli suposadament viscut). Som aquí, veient passivament com es descompon la família humana, que Jesús ens va ensenyar a reconèixer com a filla de Déu i que totes les religions confessen com l’esclat més gran de la Divinitat. Còmplices o estupefactes, som aquí les Esglésies, les Religions. Callades, esperant un miracle o un diluvi. Vivint també del lucre que mata. Anunciant encara resignació. Fent espectacle alienant. Sense profecia, sense testimoni. Oblidant el riu cabalós de sang màrtir que ha sortit de les nostres pròpies entranyes. Endutes per la Història, en lloc de fer Historia, fermentant-la. Negant-nos com a Religió i com a Església; negant de fet el Déu en qui creure; blasfemant, amb la nostra passivitat, la seva Passió i Glòria; descartant el Regne que Jesús anuncià, pel qual va anar a la creu i per al qual ressuscità amb les llagues encara obertes…

Jo doncs, bisbe, a més, us escric a tots vosaltres, germans, germanes per dir-vos… Què us diré si no faig, si no m’entesto, si no m’indigno profèticament amb el cor i amb el cap i amb les mans, amb molts altres cors i caps i mans, per actuar, per invertir, per revolucionar, negant-nos al mutisme, a la por, a la mort, rebutjant la fi de la Història, imposant el dret a la Vida, compartint el goig humà  de la convivència universal, donant la raó de la nostra esperança, donant credibilitat a Déu?

No crec que sigui hora de lletres ni sermons. És hora de l’acció eficaç, el temps urgent de la solidaritat, el Kairós de l’esperança indignada i de l’amor polític i de l’economia del Regne.

Volia recordar-vos les Benaurances de Lluc i recordar-me les subsegüents Malaurances. I el capítol 25 de l’Evangeli de Mateu. I el Manament Nou del Testament de Jesús.

Però prefereixo callar. I escoltar-vos. Escoltar aquests esgarips de l’Evangeli i de les vostres vides prohibides.

Perdoneu-nos. Compadiu-nos. Fets els comptes veritables, a la llum de la Vida i de l’Amor, quina és la Humanitat més exclosa, la que és exclosa o la que exclou?

Pobres de la Terra, inclosos privilegiats en el cor de Déu, salveu-nos el que encara ens resta d’Humanitat, estoveu-nos el cor de pedra, agermanats i lliures, pels corrents d’aquesta Història nova que el Déu de la Vida segueix somniant per a la Humanitat sencera, filla seva.

Pere Casaldàliga

Bisbe de São Félix do Araguaia

Publicat a l’agenda llatinoamericana l’any 1998.

**********************************************

He decidit publicar aquesta carta el dia que es commemora el naixement del Pere; si no ens hagués deixat l’agost del 2020 avui faria 94 anys. Espero que no incomodi totes les referències a Déu i a la seva religió. Era un bisbe de l’església catòlica. Cap a finals dels 90 algú va decidir fer un resum d’aquesta carta i m’hi vaig sentir plenament identificat.

He trobat la carta a aquest enllaç i he decidit publicar-lo al meu blog per corregir els errors tipogràfics del format. He corregit també alguns errors de la traducció que he pogut confirmar a partir d’aquesta altra font.

La Il·lustració és de “byrev“.

Una humil proposta

Aquesta tarda he estat en un taller d’educació ambiental organitzat per una comissió del Consell Escolar Municipal de Sant Cugat del Vallès. El taller ha consistit en una breu exposició de com la crisi de la COVID-19 havia afectat a l’activitat d’educació ambiental d’alguns centres, tot seguit tres persones hem posat sobre la taula les crisis que vindran. Una de les persones ha fet una exposició des de la ciència i ha parlat de l’Emergència Climàtica, la crisi de biodiversitat i també de la contaminació ambiental que de la mateixa manera que la crisi de la biodiversitat està provocada per molts aspectes diferents. Una altra persona ha parlat de la crisi de les cures, en referència a la precarietat que empeny el nostre model societat a la nostra principal activitat, vetllar perquè les nostres vides siguin possibles i ho siguin amb suficient qualitat. Finalment la meva aportació ha estat posant la mirada social a les crisis; he parlat que el nostre model social i econòmic, que també es coneix com capitalisme democràtic, necessita créixer constantment i no sap créixer sense consumir més energia; això, vinculat al fet que la major part de l’energia que ara consumim té origen fòssil, genera la conclusió que el #zenitdelpetroli (també conegut com #peakoil) provocarà que aquest sistema entri en crisis econòmiques successives de destrucció de les activitats que no podran evitar aquest remolí que engolirà el que al sistema en crisi li sobra. També he comentat que actualment el deute econòmic tan inflat com el que tenim ara serà un obstacle molt gran que farà que les crisis econòmiques encara siguin pitjors. Finalment també he comentat la diferència entre les visions catastrofistes i les mirades realistes que el que pretenen és forçar el canvi de rumb justament per evitar el pitjor.

Després d’aquesta formació hem fet grups de treball, en el meu érem quatre persones, i hem estat només deu minuts fent algunes propostes que es poguessin aplicar als nostres entorns educatius. És en aquest context que ha aparegut la proposta que fa estona que estic introduint. Estic segur que s’ha de desenvolupar més però he pensat que no havia de deixar de publicar-la a algun lloc i quin lloc millor que la meva bitàcola que fa massa mesos que no canvia.

La proposta és promoure un intercanvi cultural telemàtic amb un altre entorn educatiu equivalent. Aquest intercanvi es podria fer per compartir experiències en la resposta a l’emergència climàtica; entenent que aquesta resposta és prou sistèmica com perquè serveixi per gestionar, intentar evitar, la major part de les crisis que tenim davant. També podria servir per generar una mena de moviment social mundial l’embrió del qual ja l’ha fet el moviment de Fridays For Future. Una proposta que podria facilitar l’enxarxament dels centres educatius del planeta és que cada centre fes l’intercanvi amb tres centres diferents, i suposo que així seria fàcil que tots els centres estiguessin connectats d’alguna manera.

Crec que la proposta es podria aplicar en diferents nivells per part de cada centre però també penso que la multidisciplinarietat que permet un intercanvi com aquest facilitaria la motivació a implicar-se.

Agrairé comentaris a la proposta i, és clar, també que aquesta tingui èxit. No he buscat si ja s’havia fet abans; en tot cas no n’havia sentit a parlar d’una proposta com aquesta.

******

Versión en castellano.

Imatge extreta de Pixabay.

Tres cosetes sobre la independència

Faig un breu article per dir tres cosetes sobre la independència i la nova república catalana que ha vingut a quedar-se encara que molts no la vulguin.

Primer de tot recomano un article d’Antonio Turiel (@amturiel) que analitza els darrers esdeveniments i acaba amb una proposta per un dels principals actors en el procés, els Comitès de Defensa de la República (CDR). L’article es pot llegir a aquest enllaç. La proposta consisteix en demanar als CDR que siguin el nucli social de construcció de les propostes de resiliència vers la crisi derivada pel zenit del petroli (peak-oil, o fi del petroli barat). Les propostes passen per exemple per animar a la societat a contractar l’electricitat a una companyia que promogui les energies renovables (la millor d’aquestes propostes és @somenergia). Un altre exemple és promoure les finances ètiques que ajuden a la societat a finançar propostes econòmiques més sostenibles en comparació a les propostes que finança la banca convencional, i també que eviten les bombolles financeres prestant només diners que la societat inverteix sense fer servir mecanismes d’enginyeria financera que provoquen que la societat tingui una proporció molt elevada de finances respecte a l’intercanvi econòmic per bens i serveis. Està clar que cal completar la llista amb la major part de les activitats econòmiques de la nostra vida i afegir propostes que siguin més de cohesió social respecte a les propostes d’intercanvis econòmics.

La segona coseta que volia escriure és en referència a la independència judicial. Una democràcia ha de tenir aquest aspecte com a peça clau. Les decisions judicials contra Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i contra el govern de la república catalana incloent la mesa del Parlament han aixecat una onada d’indignació que ha posat en dubte la independència judicial. De fet, si us fixeu, l’estratègia del govern del #corruPPte per frenar el procés d’independència ha estat que algunes de les decisions més polèmiques hagin estat preses per organismes judicials -incloent el fiscal en aquest organisme tot i que està en la frontera entre la independència judicial i l’acció política i que considero que en aquest cas segurament s’ha passat de llarg, ni que sigui pel “més gran serà la caiguda”-.

La independència judicial s’ha posat en entredit per diversos fets: la velocitat que ha estat molt diferent per als casos que ens afecta en comparació amb la resta d’afers a la que ens tenia acostumats; la diferència de criteri per exemple amb la comparació del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional; per la presa de decisions altament polèmiques que han estat respostes per moltes agrupacions jurídiques i no només catalanes, i per la sordesa respecte a la resposta ciutadana, ja que sembla que només s’actua donant resposta a un clam ciutadà espanyol creat pels tambors de guerra dels mitjans de comunicació de masses i no s’escolta al clam ciutadà que considera injusta les seves decisions; les decisions judicials han de tenir en compte també el que pensa la societat per evitar la desafecció amb la justícia.

El dissabte 18 de novembre la delegada del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, va declarar al programa Preguntes Freqüents de TV3, que la violència policial de l’u d’octubre es va fer per donar resposta a la petició judicial d’evitar el referèndum i que si hi va haver desproporció ja ho decidiran els tribunals que ho investiguin. Com es pot veure, s’excusa en decisions judicials allò que políticament (responsables de la policia) han decidit i aprovat (abans i després de fer-ho).

I la tercera coseta que volia posar és el decàleg d’accions que es poden fer per donar suport a la llibertat de les persones preses polítiques. Ho faig després d’haver comentat la importància de la independència judicial. No es tracta de dir que les decisions judicials són errònies, que per això ja estan els procediments establerts; malgrat que són excessivament lents excepte per quan els interessa. Sinó de mostrar que la societat no està d’acord amb aquestes decisions i que això suposa un problema tant polític com judicial ja que significa que o bé les lleis són errònies, o bé que les interpretacions que se’n fan estan mal fetes. I, en tot cas, que mentre no es jutja a aquestes persones que ara estan a la presó, que siguin posades en llibertat condicional ja que la societat ho demana.

Deu accions que pots fer per #LlibertatPresosPolítics

Deu accions que pots fer per #LlibertatPresosPolítics

Et proposem deu accions de la campanya #LlibertatPresosPolítics per demanar la llibertat immediata dels deu presos polítics catalans:

1. Encartella el teu barri: la teva escala de veïns, els aparadors dels comerços, el centre de treball…
Aquí trobaràs diversos cartells. També tens els editats per l’ANC i els de la campanya Empaperem.

2. Adapta la capçalera dels teus comptes de les xarxes socials:
Twitter
Facebook3. Difon la postal a les xarxes, versió en català i en anglès
Twitter – versió en anglès TW
Facebook – versió en anglès FB

Instagram – versió en anglès Insta

4. Penja un banner a la teva entitat, blog… o suggereix a un diari digital o web d’entitat que ho faci per solidaritzar-se
banner horitzontal 981X90
banner quadrat 250X250

5. Pots seguir el compte de Twitter @FreeJordis i el de Facebook Llibertat Jordis, des d’on difonem totes les accions de suport

6. Deixa deu cadires buides En tots els actes públics on participi, per recordar a tothom que seguim exigint la llibertat de deu presos polítics.
El món de la cultura ho està fent, per exemple, en els espectacles de teatre.

7. Promou un manifest de suport del teu col·legi o àmbit professional, exigint el seu alliberament

8. Pots lluir un llaç groc, símbol de la solidaritat amb els presos polítics catalans

9. Difon el vídeo que contrasta l’acusació de sedició a Jordi Cuixart i JOrdi Sànchez amb els fets del 20 de setembre:

vídeo en català
vídeo en castellà
vídeo en anglès10. Participa de totes les accions convocades des de la Crida per la Democràcia (TW, FB i Instagram)

També pots difondre la resta de vídeos que demanen l’alliberament dels Jordis i els presos polítics: els trobaràs tots en aquesta llista de reproducció de YouTube

 

Activitat per parlar del #CanviClimàtic a St. Cugat del Vallès

Faig ressò de una activitat que s’està organitzant des de l’associació OSEA, de la que jo en formo part.

L’activitat està prevista pel 26 de gener a Sant Cugat (2017!), el dia mundial de l’Educació Ambiental.

https://osea2015blog.wordpress.com/agenda-i-novetats-del-mes/

El lloc de l’activitat és cal Temerari i començarà a les 18:30h. Primer inaugurarem una exposició sobre el canvi climàtic que hem elaborat nosaltres mateixos/es des d’una perspectiva particular.

Seguidament realitzarem una xerrada-taller-dinàmica sobre el canvi climàtic, una adaptació d’una activitat que fa anys que funciona molt bé a secundària i té ganes de no deixar ningú indiferent.

L’exposició romandrà a cal Temerari fins el dia 9 de febrer, dia en què a les 18:30h passarem el documental Això ho canvia tot (This Changes Everything) de la Naomi Klein, amb subtítols en català fets per una persona d’OSEA.

Us convidem a gaudir amb nosaltres d’aquesta celebració. Us esperem!

OSEA… Organització Santcugatenca d’Educació Ambiental

 

.

.

 

Reflexions sobre els aliments transgènics

Al web de Socium.cat m’han publicat una entrevista que em van fer per parlar dels aliments transgènics. L’objectiu de l’entrevista era informar a les persones que compren el seu menjar a través d’aquest projecte.

Hi ha aspectes de l’entrevista que no m’acaben d’agradar; tal com l’autora ho ha deixat reflectit. Així que passo a fer una versió pròpia d’aquesta entrevista:

Darrere del control dels productes modificats genèticament hi ha el gran monstre de la biotecnologia, l’empresa Monsanto

El passat mes d’abril, es complien 12 anys de l’entrada en vigor de la normativa de la Unió Europea (UE) que obliga a etiquetar els aliments que han estat modificats genèticament. Els aliments transgènics són aquells que provenen d’éssers vius que presenten una alteració de l’ADN realitzada mitjançant enginyeria genètica: es transfereix un gen d’un organisme a un altre per crear una qualitat especial que normalment no té en condicions naturals. Des dels inicis, han generat gran rebuig social. No obstant això, un missatge massa simplificat contra els aliments transgènics, per exemple  “Dir que els transgènics maten“,  pot ser que no ajudi a treure’ls dels nostres plats.

“El model agrícola del futur s’assemblarà molt més a l’agricultura ecològica que no pas al model agroindustrial” vigent i imperant en l’agricultura dels països del centre econòmic del planeta (el que es coneix amb el nord global). Això vol dir que ja no es faran servir productes químics de síntesi? no necessàriament,  potser n’hi ha alguns de baix impacte ecològic que poden resoldre problemes que l’agricultura ecològica no tingui alternatives. És a dir, en el futur “només s’han de fer servir aquells productes químics estrictament necessaris”.

Però pel que fa a l’agricultura transgènica, no crec que es pugui aconseguir crear transgènics ideals fins i tot si el capitalisme ho permetés. Per exemple, als camps de farigola hi ha poques herbes perquè l’arbust expulsa una substància que inhibeix la germinació de les llavors de les herbes que podrien acabar fer-li ombra. Si s’aconseguís fer un transgènic que fos tolerant a aquesta substància, i si aquesta substància fos fàcil de produir industrialment de manera neta, tindríem un transgènic tolerant a un “anti-males-herbes natural”, que potser podria substituir als transgènics tolerants als herbicides considerats ara tant tòxics. Per estar tranquils caldria també que aquests transgènics fossin estables (segurament per aquest motiu no serviria la possibilitat de produir-lo per la tecnologia del canó de gens) i que la interacció amb els gens introduïts no genera cap problema de salut. Per evitar una erosió de l’agrobiodiversitat caldria també que aquest transgènic es pogués introduir a les varietats de cultiu utilitzades. I per evitar el control sobre les llavors, caldria que aquesta llavor es repartís gratuïtament de la mateixa manera que es reparteix gratuïtament les llavors dels bancs de llavors públics. Però, si es complissin tots aquests supòsits, la qual cosa ja és molt suposar, ens trobaríem que tot l’esforç resultaria inútil al cap de pocs anys ja que la pressió selectiva faria que apareguessin herbes adventícies tolerants a aquesta substància natural. A tot això caldria afegir el perjudici del que podrien fer aquestes herbes adventícies tolerant a l’inhibidor de llavors de la farigola sobre els mateixos camps de farigola -aquestes ja no tindrien una eina natural per evitar la competència-.

Cada aliment modificat genèticament és un món a part, cada transgènic és un resultat tecnològic, un producte Frankenstein que no saps si es portarà bé o malament, explica.

Cinc punts negatius dels transgènics

Hi ha cinc inconvenients en el món dels transgènics. Per la sostenibilitat: no només és un argument en contra de l’agricultura transgènica, sinó que també ho és pel model alimentari actual (basat en l’agroindústria). “En un futur, estarem en risc de passar gana perquè l’energia que es necessitarà per consumir els aliments serà molt cara”, “cal treballar per a què l’agricultura ecològica -que consumeix menys energia- vagi substituint aquest sistema”.

D’altra banda, els transgènics poden ser perjudicials per la salut, com també pel medi ambient, els cultius o altres espècies. Des del 1998, a Europa només s’ha aprovat un cultiu transgènic: el panís MON 810. Conté el gen d’un bacteri que el fa resistent a la plaga de barrinador. “La toxina del blat de moro pot afectar a microorganismes del sòl o a insectes que hi estiguin en contacte”.

“Si no volem això, hem de ser consultats, els ciutadans també tenim dret a opinar”. Per aquesta raó, un altre inconvenient és la falta de democràcia i la impossibilitat de decisió que té el ciutadà.

El darrer inconvenient és l’oligopoli amb que sempre estan relacionats els productes transgènics. La multinacional Monsanto. controla el 80% de les patents i la resta de les patents està en mans de 4 grans empreses del sector agroquímic.

La Unió Europea i Monsanto, una estranya relació

Tots els productes transgènics són analitzats per la Unió Europea. Però sempre ho fan a través dels informes que realitza l’empresa que els proposa (per exemple Monsanto, el gegant estatunidenc que es dedica a la biotecnologia agrícola). “Ens podem fiar d’aquests estudis quan es sap que la multinacional Monsanto ha falsejat informes?”. Després de la Guerra del Vietnam, Montsanto va falsificar els resultats d’estudis científics per evitar que es conegués que la Dioxina -un subproducte del 245T, component principal de l’Agent Taronja- tenia efectes cancerígens. Aquest Agent Taronja es va llançar sobre la flora del Vietnam per destruir la selva on s’amagaven els vietnamites. Segons Monsanto -i altres empreses- ”aquest defoliant no és tòxic per la vida humana i animal”. Quatre dècades després del conflicte armat, encara segueixen naixent criatures amb malformacions.

“Demanem que hi hagi més exigència en el control d’aquests estudis i que els laboratoris que elaborin els informes siguin independents a la producció”. No té cap lògica que l’empresa més poderosa en termes de producció de transgènics sigui la que elabori els informes que validen la seguretat dels aliments. El moviment contra els aliments transgènics considera que es comercialitzen sense que s’hagin fet les proves adients que assegurin que són innocus. De moment només es planta a Europa un únic tipus de transgènic, blat de moro transgènic amb una toxina que el permet resistir a un atac d’un insecte, i també entren a Europa transgènics com la soja, altres tipus de blat de moro, colza i cotó. La majoria dels transgènics van a parar al menjar dels animals de granja (vaques, porcs, aviram). No obstant si bevem llet de vaca que hagi menjat pinso fabricat amb blat de moro transgènic amb aquesta toxina, podem trobar aquesta toxina al nostre cos”. Però els efectes sobre la salut dels aliments transgènics serien sobretot deguts a les restes d’herbicida presents en els aliments transgènics -els transgènics tolerants a herbicida són la majoria dels productes transgènics que es comercialitzen-.

Els (suposats) beneficis dels transgènics

Els defensors dels productes modificats genèticament justifiquen la seva eficàcia dient que garanteixen una bona collita al productor. “Les empreses que venen llavors transgèniques fan una publicitat molt agressiva als pagesos”, “ells acaben plantant aquestes espècies de la mateixa manera que a nosaltres ens han convençut per consumir una beguda de color marró amb gas -beguda que porta la marca de l’empresa que més es gasta en publicitat-”. En 10 anys, a Catalunya han desaparegut 6.800 petites i mitjanes finques agrícoles i la població activa agrària no arriba ni a l’1%.

Els pagesos catalans estan endeutats i no es poden permetre una mala collita. Per això, opten per comprar llavors transgèniques, que tot i ser més cares, els convencen que asseguren la collita. Aquests pagesos, però, no saben els riscos que tenen els transgènics.

Fa temps experts defensaren que els transgènics serien una forma de combatre la fam al món. “És una fal·làcia que ni tant sols defensen els científics a favor”, diu en Miquel, “si hi ha gana al món és perquè les eines de producció han estat retirades a la gent que viu al camp i han hagut de deixar les terres per l’aparició de multinacionals que han arruïnat els seus cultius”.

.

De coopes i canvi climàtic

Ahir es va fer a Barcelona una reunió per preparar una mobilització social a Catalunya en el marc de la Cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic del proper desembre a París, la COP 21 (de les sigles en anglès Conferència de les Parts). Hi vam assistir força gent i força entitats. La trobada la va convocar l’associació 350bcn.org que es va crear l’any passat després d’organitzar una marxa contra el canvi climàtic emmarcada en un moviment global promogut per 350.org i AVAAZ. Diverses entitats donaven el suport a aquesta convocatòria: Xarxa per la Sobirania Energètica de Catalunya, la Plataforma Aigua és Vida, Ecologistes en Acció de Catalunya i l’Observatori del Deute en la Globalització.

A la trobada es va contextualitzar la COP21 i les mobilitzacions que s’hi volen fer. Es va parlar de la cimera de Copenhaguen del 2009, continuació de Kyoto, on el resultat decebedor ens ha portat a aquesta nova Cimera. En el marc de la cimera de Copenhaguen es va crear a Catalunya la plataforma “el clima no està en venda” que va permetre el treball conjunt de moltes organitzacions.

Pel que fa a la cimera d’enguany, se’ns va explicar com estaven anant les negociacions. A tall de resum els representants dels països estan demanant que el document de treball d’un centenar de pàgines es simplifiqui per facilitar l’acord; en aquesta simplificació i per facilitar l’acord s’esta generant un acord que probablement serà insuficient per evitar el Canvi Climàtic.

Les reivindicacions socials aplegades a la campanya Coalició Climàtica 21 demanen que arreu del planeta es produeixin marxes per preservar el clima els dies 29 de novembre i 12 de desembre. Aquestes marxes tenen l’objectiu de mostrar als representants polítics que la societat els demana que siguin ferms en la defensa del clima.

A la reunió es va parlar de com treballar i es va apostar per repetir i millorar l’experiència del 2009. Tothom qui vulgui participar a la campanya des del seu inici pot demanar que l’afegeixin mitjançant un correu electrònic creat per a l’ocasió, “marcha29n  @  gmail.com” (cal que traieu els espais). La propera assemblea d’aquesta plataforma serà la setmana del 20 de setembre (dia encara per concretar).

Un cop fet el resum del que va sortir de la reunió d’ahir, faig unes reflexions sobre el paper de les cooperatives de consum agroecològic en aquesta moguda.

Per una banda cal tenir en compte que la proposta de l’agroecologia és una proposta alternativa al model agroindustrial que és en una important part, responsable de l’escalfament global. Ja ho diu sovint en Gustavo Duch, que la Sobirania Alimentària té propostes que refreden el planeta. En aquest context, la Via Campesina ha tret un comunicat que ha estat penjat al web de l’Associació Asia: la Sobirania alimentària és una solució a la crisi climàtica.

Per altra banda, una de les propostes que es van fer a la reunió és la de desvirtualitzar la campanya contra el canvi climàtic. Això significa que cal fer molta feina de carrer i molta feina de moltes persones. El fet que les coopes estiguin repartides a molts barris i viles de tot Catalunya fa que siguin una eina molt interessant per arribar a la ciutadania. L’esforç que estic proposant a les cooperatives de consum no és molt gran i de fet és una tasca que els permet visualitzar-se al barri i per tant els ajuda. Potser caldria que es concretés aquesta proposta amb materials de difusió, algun argumentari i algunes propostes de com interaccionar. Però també segurament les mateixes cooperatives que comencin a sortir poden concretar-ho de la millor manera possible, tot adaptant-s’ho al seu context. Des de la Repera es poden posar en comú aquestes propostes per facilitar la seva expansió al territori català.

Finalment, faig una crida a participar a la Repereta del 26 de setembre a Barcelona, per reflexionar del paper social que fem o hem de fer les cooperatives de consum.

Campanya contra el glifosat

Som lo que Sembrem ha començat una campanya contra els herbicides basats en glifosat.

La campanya està motivada per dos motius: per una banda una reclassificació d’aquest tipus d’herbicides per part de l’OMS, tot considerant-lo probable cancerigen, i per altra banda el fet que s’hagi anunciat un d’aquests tipus d’herbicides a diferents canals de televisió -seran fets coincidents per algun motiu?-.

La campanya demana que es publiciti el text de la campanya i els cartells associats, i també demana adhesions individuals i de col·lectius per a fer pinya davant de les institucions polítiques.

# Aturada dels anuncis televisius

# Retirada del mercat

# Compromís  dels partits per eradicar-ne l’ús

# Abandó dels herbicides en els entorns urbans, periurbans i vies de comunicació

A finals del passat mes de març, la Organització Mundial de la Salut (OMS), va classificar l’herbicida glifosat com a “probable cancerigen”, tot reconeixent la seva relació amb el desenvolupament de limfomes no-Hodgkins en estudis epidemiològics de poblacions humanes i les “evidències convincents” que provoca càncer en animals de laboratori [i].

La declaració de l’OMS s’ha produït al mateix temps que TV3 i altres mitjans estaven emetent un anunci publicitari d’un producte comercial (el Roundup) la substància activa del qual és l’herbicida glifosat.

Actualment, és l’herbicida més utilitzat en la major part de cultius no ecològics (cereals, fruiters, arboris de secà, etc.)  i també en els parcs, jardins i carrers de pobles i ciutats.

Es tracta d’un herbicida principalment comercialitzat per Monsanto que en va ser propietària de la patent fins l’any 2000. Va ser introduït en el mercat com un producte no residual i biodegradable fet pel qual l’empresa ja va ser condemnada per publicitat enganyosa en 2007 als Estats Units.

Al contrari de la propaganda,  avui sabem que el glifosat ha passat a la cadena alimentària i que es pot trobar en el cos d’una part molt important de la població europea com va demostrar un estudi de l’associació Amics de la Terra. [ii]

A més d’això, està contaminant greument les aigües de Catalunya, que en molts freàtics tenen concentracions mitjanes de glifosat al llarg de l’any superiors a 0’1 μg.l^-1, valor màxim admès per la normativa europea (Directiva 2006/118/EC) [iii].

El parlament holandès ja ha aprovat, amb efecte a partir de l’1 de novembre de 2015, prohibir l’ús d’aquest herbicida, entre d’altres, en activitats no agrícoles, de jardineria, i de manteniment de infraestructures.

Tal i com venim denunciant en la campanya contra el glifosat des de l’any 2012 i com es pot comprovar en l’argumentari que s’adjunta al final de la pàgina**, estem convençuts de que aquest producte comporta greus problemes de salut pública i de contaminació ambiental. Per aquests motius demanem:

– A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la resta de mitjans públics que eivitin qualsevol anunci de Roundup o Glifosat.

– Al govern de la Generalitat de Catalunya que retiri del mercat tots els productes que contenen Glifosat.

– Als partits polítics que es comprometin, abans de les pròximes eleccions autonòmiques, a eradicar-ne el seu ús.

– A tots els ajuntaments i administracions catalanes que abandonin immediatament l’ús d’herbicides en els entorns urbans, periurbans i vies de comunicació, i posin en marxa les alternatives existents de jardineria ecològica.

 

 

---

[i] http://www.iarc.fr/en/media-centre/iarcnews/pdf/MonographVolume112.pdf.

[ii] https://www.foeeurope.org/sites/default/files/glyphosate_studyresults_june12.pdf

https://www.foeeurope.org/weed-killer-glyphosate-found-human-urine-across-Europe-130613

[iii] Sanchís, J. et al. 2012. Determination of glyphosate in groundwatersamplesusinganultrasensitiveimmunoassayandconfirmationby on-line solid-phaseextractionfollowedbyliquidchromatographycoupled to tandemmassspectrometry. Analytical and Bioanalytical Chemistry, 402(7): 2335-2345.